Vietnam Ho Chi Minh He arribat a l’aeroport de HCM i tot ha anat com una seda. Tot molt modern i eficaç. El tràmit de la visa ha estat molt ràpid ja que vaig anar a la capital de Cambodia, Phnom Phen a tramitar-la (60$ la broma!!) i el policia de torn només ha hagut de comprovar les dades i posar el segell al passaport. Gens de cues ja que hi ha moltes taquilles disponibles i tot ja és informatitzat. La meva motxilla ha sortit de seguida de la cinta transportadora i el següent pas ha estat obtenir dongs, la moneda vietnamita. He canviat 40 dòlars que m’han sortit per més de 800000 dongs. M’he d’acostumar encara a la nova moneda ja que vaig una mica perduda i no sé si les coses les pago barates o cares. Quina bona impressió que m’ha fet aquesta ciutat: la gent és super oberta, simpàtica, amable i pacient. Malgrat ser un país asiàtic i la dificultat de l’idioma et trobes com a casa ja que tot és molt modern. M’he llençat a l’aventura i en comptes d’agafar un taxi com sempre fins a l’hotel, aquest cop he agafat un autobús públic (152) i no he reservat cap habitació. Això sí, m’he informat per internet on està la zona més cèntrica i més popular per als motxillers. A l’autobús m’he trobat un pare i un fill canadencs amb qui he pogut compartir l’experiència. He baixat a la parada propera a la zona de motxillers i hem anat tots tres en busca d’un lloc barat i agradable. Ells ja tenien un lloc mirat però jo pel camí n’he trobat un que a mi m’ha fet el pes i m’hi he quedat: 6$ la nit en una habitació amb lliteres; en total 6 persones amuntegades sense gairebé espai però a mi no m’importa, ja m’hi he acostumat i a més, és la forma més ràpida de fer coneguts i poder practicar l’anglès. Quan he vist el número de l’habitació sabia que era aquí el meu lloc: l’1, el 3 i el 0, en diferent ordre i nombre se’m repeteixen al llarg del viatge en diferents situacions i països. L’habitació és la 103, l’última a Siem Riep 301, a Langkawi el primer cop, 301 i el segon, 103… I així en moltes ocasions més. I tenint en compte que som al 2013, la veritat és que aquests són els meus números guia. Ja he practicat l’esport nacional de HCM: creuar el carrer sense que t’atropelli una moto. A Vietnam hi ha més de 45 milions de motos i només 2 milions de cotxes. És impressionant la marabunda de motos que hi arriba a haver!! Però la gràcia és que s’hi val a tot; aquí no crec que ningú estudiï per tenir una llicència per conduir. Jo vull provar-ho!! De fet, és uns dels divertimentos turístics més popular: llançar-se com un suïcida pels carrers de HCM. Ja porto uns mesos a Àsia i he pogut practicar aquest divertit esport amb punxada de roda incluïda, o sigui que no tinc gens de por. El que sí que de vegades ja no sé si he de conduir per la dreta o per l’esquerra ja que a cada país és diferent (passa una mica com amb els endolls). A Laos, Cambodia i Vietnam (és a dir, l’Indoxina francesa) és com a Espanya, es condueix per la dreta (i els endolls també en són iguals) i a Malàsia, Tailàndia, Indonèsia i Austràlia per l’esquerra (i els endolls varien en cada país: 3 puntes a Malàsia, 2 puntes a Tailàndia i Indonèsia i 2 i 3 puntes a Austràlia però amb clivelles en diagonal). Mira que ens compliquem les coses… Però també és la gràcia de viatjar: trobar-te que no téns un adaptador, que estàs sense pràcticament bateria i anar com un boig a comprar-ne un. El primer contacte amb la gent ha sigut genial!! Així com a Tailàndia, i sobretot a Bangkok, la gent parla d’una forma molt agressiva i cridant, aquí la gent és molt amable i simpàtica. Els agrada molt xerrar i practicar l’anglès. De fet, estava asseguda devorant un durian (sí, aquesta fruita apestosa típica d’Àsia que a cap turista li agrada però que a mi em pirra) i m’han vingut tres estudiants vietnamites proposant-me tenir una xerrada amb ells en anglès. Jo els hi he dit que no era la més indicada per millorar el seu anglès però tot i així hem esta una estoneta parlant i ha estat molt agradable fins que m’he vist rodejada de 7 persones!!! Com si jo fos la senyora O’Donell!! Jajaja!!! Es nota que els agrada la gent d’occident; em miren molt i jo a ells, jajajaja!!! Fins i tot als llocs més remots de Cambodia m’han arribat a assenyalar amb el dit com jo feia al meu poble quan veia un negre!! Quina gràcia!!. És curiós que malgrat tots ser asiàtics, a cada país canvia una mica la fesomia: trobo que aquí no tenen els ulls tan axinats ni la pell tan morena. Fins i tot alguns podrien passar per occidentals i no són tan baixets com em pensava. Així com a Laos sí que són de petita estatura, a Cambodia, i sembla que també aquí, la gent és de mitjana estatura i n’hi ha algun que és un tiparro. Ja he pogut menjar al mercat més popular del centre de la ciutat una sopa de fideus d’arròs amb verdura i m’ha encantat!!! És la forma d’atipar-se més ràpid i per pocs diners. Em sembla però que aquí a Vietnam hauré de sortir una mica del protocol i tastar nous plats ja que al mercat tot tenia una pinta que no veas!! La fusió franco-vietnamita ha resultat molt productiva culinàriament parlant. Així com a Tailàndia tot ho fregeixen molt, posen bitxo a tot arreu i mengen porc per esmorzar, dinar i sopar (tots tenen unes pells fetes un desastre), a la part d’Indoxina hi ha més varietat de formes de cuinar i tot és més digestiu. El proper objectiu a tastar són les llavors de flor de lli que es mengen com si fossin cacauets. L’altre dia a Cambodia vaig tastar la flor del plataner que és d’un color lilós en forma d’amanida i em va agradar molt!! També vaig tastar el taro, que no sé com es diu en català, que és com una fècula d’un color beix, en forma de patata fregida i, després d’afegir-hi una mica de sal, li vaig trobar la gràcia. Passo però de tastar insectes varis, cocodrils, gossos, serp, ranes, rates, fetus de pollastre… Vull mantenir el meu nivell energètic com ara. De fet no he tingut en tot el viatge ni una diarrea, ni febre, ni mal de panxa; no m’he pres mai ni una pastilla i sempre em trobo bé. L’únic que de vegades em sento marejada quan vaig en avió, vaixell o per una carretera amb moltes curves però el secret és no menjar abans i mastegar gingebre. Va de conya!!! Ah!! I cada dia que no faltin els meus sucs de pastanaga!!! No em poso mai protecció solar, no m’agrada embadurnar-me de productes químics. Això sí, cada dia em poso oli a la pell, em faig un massatge i em bec la meva protecció solar natural carregada de vitamina A. I funciona!!! Sóc el meu metge i jo em conec més que ningú.
Posted on: Mon, 19 Aug 2013 15:56:46 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015