Ara fa poc més de dos anys, per primera vegada un diputat presentava al Parlament de Catalunya una proposició de llei sobre la independència de Catalunya. Avui, per primera vegada en molt de temps, el tema de la independència nacional ocupa un lloc central en el debat polític i social. L’autonomisme dels darrers anys no només s’ha revelat com un sistema clarament inoperant i insuficient per a les aspiracions del poble de Catalunya sinó que, a més, ha esdevingut un element vexatori que ha culminat amb els ultratges comesos pel Tribunal Constitucional espanyol. Catalunya pateix un espoli fiscal de 20.000 milions d’euros anuals, que provoca un empobriment extraordinari del nostre territori, una pèrdua de competitivitat econòmica i una notable disminució de les partides pressupostàries especialment en educació i sanitat. Espanya no ens ha donat un marc econòmic i industrial en què la nostra competitivitat fos garantida i els nostres recursos respectats. Catalunya podria ser un dels països més rics del món, però la realitat és tota una altra. Tenim centenars de milers de persones més enllà del llindar de la pobresa, desenes de milers de persones que han perdut el seu habitatge per impagament d’hipoteca i 611 mil aturats. Cap país del món ha deixat d’experimentar una certa sacsejada quan s’ha decidit a ser lliure. És un pas que requereix valentia i decisió a més d’adequar-se al que estableix la Carta de l’Organització de les Nacions Unides. La tossuda realitat és que hi ha una amplíssima percepció social segons la qual aquest país ha de fer un pensament si vol prosperar. Sense un estat propi, no ens en sortirem. Dins de l’Estat espanyol, Catalunya mai no podrà decidir res d’important sobre si mateixa. El cafè per tothom ha estat aplicat amb tota la seva orteguiana lògica per anul•lar Catalunya. Les sentències dels Tribunals Constitucional i Suprem ha significat un clar missatge. Per dignitat, els catalans hem de dir prou. Quan parlem d’independència, no parlem de res anormal, ni molt menys de res pervers. Estem parlant de la culminació d’un procés tan natural com democràtic. Un procés que arrenca de molts anys enrere. A partir del mateix moment en què va néixer el catalanisme polític, a mitjan segle XIX, la premsa catalana es va fer ressó de la declaració dels nous estats que anaven naixent arreu. Irlanda, Grècia, Hongria, el Marroc, Cuba. La gran diferència entre aquells països i Catalunya avui, és que els primers són avui estats lliures i Catalunya continua com a regió autònoma sense reconeixement internacional ni tan sols un estatus d’igualtat per la seva llengua i cultura. Com ja va denunciar el poeta Joan Maragall, Espanya no ha estat a l’alçada d’escoltar-nos. Ni abans, ni ara. No té cap interès en atendre les nostres demandes, fins al punt que ja sigui inútil demandar. El nostre govern no podrà tirar endavant i prosperar en les actuals circumstàncies derivades de l’actual marc estatal, un marc que se’ns ha revelat inflexible. El govern de Catalunya és incapaç de frenar la nova envestida contra la llengua, fet que no és nou. Els polítics catalans mai han plantat cara i sempre s’han deixat seduir per engrunes i cants de sirena vinguts del Regne d’Espanya. La única sortida possible avui és la independència. O si no, patirem la nostra definitiva davallada com a nació. Com a tants pobles del món, als catalans també ens ha arribat el nostre moment. Un moment en què hem de ser fidels a nosaltres mateixos i en què hem de fer palesa la voluntat i la necessitat de ser lliures i crear aquell únic ens sobirà que garanteixi les llibertats de les persones. L’estat propi. Visca Catalunya lliure!
Posted on: Wed, 11 Sep 2013 17:44:22 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015