Bona reflexió la de Joan-Pere Viladecans, que només podem fer que canviï NOSALTRES exigint els nostres drets, comportant-nos com a ciutadans de PRIMERA en una democràcia tristament de TERCERA, exigint una democràcia real TOTS, no som SUBORDINATS, si no participis. En aquest país d’envejosos en el pla material i de gelosos en l’emocional, es tendeix a confondre les coses. Fins i tot els llenguatges. Ressentiment, consciència de classe, fidelitat a uns orígens..., ràbia social. És aquest un país (entengui’s la pell de toro) d’extrems. Sens dubte goyesc. Solanesc. El cos demana, no sense raó, exageracions. L’instint s’irisa. I es clama venjança. Per fortuna: una revenja benigna. Abstracte. Un país en què l’infortuni, dels rics i els poderosos, se celebra amb una secreta joia. I en el qual, el poder, la riquesa i l’estatus, indefectiblement, el poble els associa a la manefleria i l’estafa. I la misèria, als incapaços. Una altra vegada els extrems. Esclar que la corrupció ha estat devastadora. Avui, ja, els corruptes van sense antifaç, estarrufats, marcant paquet, amb noms, cognoms i alguns amb exoficis solemnes. Pot ser que estiguin en les tenebres, però continuen semblant impassibles a la ira popular. Displicents i altius, com si encara pertanyessin a una casta superior. “Sisplau, no sap vostè amb qui està parlant”. Un a un, i gairebé a mitja veu, el ciutadà, pensa que, els polítics, per molt que representin, en realitat estan interpretant una dramatúrgia de manual. “Entre bombers no es trepitgen la mànega”. La corrupció, a més de col·leccionar desafeccions, va contra la llibertat, trava la societat en tota la seva extensió, i la paralitza. L’anestesia. I la fa –potser com a únic remei!– indiferent. El poder s’esllavissa d’una banda i la ciutadania de l’altra. Dos camins paral·lels que mai no arriben a tocar-se, com la ciència i l’art. I la justícia? Fent meravelles de mans i mànigues. La bona gent és tractada com una simple corretja de transmissió. Com un mitjà a manipular per arribar al poder. Un accessori que vota. Som la infanteria de les guerres antigues? Entristir-nos és l’últim que ens queda? Dedicar-nos a vicis asocials? O a la poesia pura. A aquest pas aquí només quedaran els vells, aquells que ja van heretar un món de perdedors. Un país extremat (i això és perillós), deprimit per les desigualtats, per la impunitat, per la deriva autoritària d’un govern autoritari. Per l’augment de les classes desafavorides, per l’obligada pèrdua de dignitat de la gent treballadora. El pitjor panorama per a un país d’extrems.
Posted on: Fri, 29 Nov 2013 07:28:09 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015