Centenari del naixement de SALVADOR ESPRIU Santa Coloma de Farners 10 juliol 1913 - Barcelona 22 febrer 1985 Lluís Plana Biografia El pare de Salvador Espriu, que exercia de notari, es traslladà amb la seva esposa Escolàstica d’Arenys de Mar a Santa Coloma de Farners, on van néixer els primers tres fills dels cinc que tingueren. Salvador és el segon. Més tard, també per motius professionals, la família es traslladà a Barcelona on van néixer les dues germanes petites. Al principi dels anys vint, la família va rebre una forta sotragada. Els cinc germans van emmalaltir del xarampió i la filla petita morí. Salvador va tenir una greu complicació pulmonar que li va suposar una intervenció quirúrgica amb una recuperació molt lenta i que el va obligar a passar molt de temps enllitat. Poc després el germà gran va morir en un accident a les obres que es feien al port d’Arenys. Aquests esdeveniments van canviar la vida de Salvador. De nen juganer i trapella va passar a ser un nen delicat, sempre en perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit Amb l’esclat de la guerra civil espanyola va haver d’interrompre els seus estudis a la universitat com tots els estudiants. Va ser mobilitzat, però no el varen enviar al front a causa de la seva salut. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, va veure la mort de Catalunya. Va escriure l’obra teatral Antígona per parlar de la lluita entre germans, que és el que considerava que havia passat amb Catalunya i Espanya. El seu pare morí el 1940 i Salvador va entrar a treballar a la notaria per fer-se càrrec de la família. Aquesta feina durant vint anys no li agradava gens i ell diu que van ser els anys més durs de la meva vida. El 1979 va ser internat en una clínica. A partir d’aquest moment la situació de la seva salut va començar a ser greu. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer de 1985 a l’edat de 71 anys. La seva obra Salvador Espriu va començar a escriure i publicar les seves obres, especialment la poesia, des de l’any 1929. El seu llenguatge és molt ric i treballat, era molt primmirat per trobar aquella paraula precisa perquè sortís l’expressió adient. Feia correccions constants a la seves obres. En cada publicació dels seus escrits hi ha la correcció d’una paraula, la variació d’alguna ratlla o frase que creia més escaients i exactes per expressar el seu pensament. El 1946 es publica el seu primer llibre de poemes El Cementiri de Sinera (Arenys escrit al revés) on explica el seu entorn de quan era petit per recordar moments de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar els llibres de poemes Les hores, El caminant i el mur, Final del laberint. En aquestes obres sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que estima acabarà desapareixent i caient en l’oblit. Aquí la seva obra poètica es converteix en una contemplació persistent de la mort com un horitzó més llunyà o més proper, però sempre indefugible. El 1960 es publica La pell de brau, llibre de poemes que expressa la situació de Catalunya sota la dictadura. Tingué una gran acollida sobretot entre els joves intel.lectuals. Aquest llibre conté allò que mai no va ser censurat: Si corres sempre endins de la nit del teu odi, cavall foll Sepharad, el fuet i l’espasa t’han de governar. No pot escollir príncep qui vessa sang, qui ha traït o roba o qui no alçà a poc a poc el temple del seu treball. Amb foc primer cremes la llibertat. Atansa’t a mirar-te en aquest glaç, aprèn el veritable nom del teu mal: en el rostre de l’ídol t’has contemplat (V). Espriu escriu i aprèn alhora. Ell mateix ho diu quan es refereix a més de cinquanta anys d’un aprenentatge que no he enllestit ni s’ha de cloure mai. Cada llibre publicat és fonamental per a entendre el que m’he proposat amb el meu aprenentatge. És com un resum de la meva obra anterior i un possible pas de sortida que m’agradaria de poder realitzar algun dia. Entenc que aquest aprenentatge durarà tant com la meva vida perquè no cal esperar ni puc prometre altra cosa que el meu esforç. En els proemis que escriu en la reedició d’alguna de les seves publicacions, hi trobem els diferents motius d’aprenentatge, reconeixent les mancances de la primera edició i justificant les correccions en la nova: No sabia ni un borrall del català gramatical. No l’havia après, perquè ningú, durant la dictadura de Primo de Rivera, no ens l’havia ensenyat. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja hora més al diccionari de la Real Academia Española. L’aprenentatge esdevé en Espriu una paraula per qualificar la seva manera de fer literatura: escriure implica reescriure el que ja s’ha escrit. Ja cap al final, s’intensifica en Espriu l’horitzó de la mort, l’acabament de la vida i dels somnis. Em sento morir quan moriu i em sento viure quan viviu. / Mira com vinc per la nit del meu poble, del món, sense cants ni ja somnis, ben buides les mans: et porto sols el meu gran crit. / Ordenat, establert, potser intel·ligible, deixo el petit món que duc des de l’origen i des d’ell m’envoltà, car arriben de sobte els neguitosos passos al terme del camí. / Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. / La cançó, les paraules ja no depenen només del poeta, també depenen de la voluntat de salvació del seu poble, de la seva pàtria. Jo he envellit, els meus gustos són uns altres. Les meves preocupacions –les meves obsessions- m’allunyen per paratges molt entrebancats i plens d’obstacles. Confio i confiaré en la meva llengua catalana, en la joventut del meu país, en la meva gent, en el meu poble, l’únic senyor que en aquest món accepto i al servei del qual estic i sempre estaré. Espriu i Raimon “Espriu tenia motius per sentir-se agraït a Raimon. El cantant l’havia situat en un espai de popularitat impensable per a un escriptor que l’any 1939 havia arribat a creure que tot estava perdut” (Agustí Pons: Espriu transparent). L’obertura al gran públic va ser deguda al director de teatre Ricard Salvat, Ronda d’amor a Sinera, i al cantant Raimon. Espriu va ser un dels primers autors que Raimon va llegir i de seguida, tenia 23 anys, decideix musicar el poema Cançó de capvespre, del llibre El caminant i el mur. Després en va musicar fins a vint-i-dos. Cal remarcar les “Cançons de la Roda del temps” Raimon diu: Per les circumstàncies que hem viscut i vivim, sigui d’una banda la dictadura, sigui la postdictadura que no acaba de ser predemocràtica, que no acaba de ser el que voldríem, dels vint-i-dos poemes d’Espriu que he cantat, el que més ha arribat a la gent són els poemes de caire civil escrits gairebé tots en temps de la dictadura. Però l’obra global d’Espriu és molt complexa, no gens fàcil. En aquest sentit, m’he trobat que molta gent no acabava d’entendre alguns dels poemes i tampoc per què jo els cantava. La veu de Raimon ha arribat a ser també la veu d’una col•lectivitat, sovint anònima, que riu, que estima, que crida, que recorda, que es rebel•la, que lluita, que somnia... I per a la qual, encara, té sentit el mític “nosaltres no som d’eixe món”. ORACIÓ AL SENYOR SANT JORDI Senyor sant Jordi, patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i d’enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén. INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Ara digueu: ”La ginesta floreix, arreu dels camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes” Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: “Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues”. Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”
Posted on: Thu, 15 Aug 2013 21:09:32 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015