En Ferran Falcó ens parla sobre la seva desimputació: "Desimputat" per Ferran Falcó Gràcies a El Tot Badalona per donar-me l’oportunitat d’escriure un petit article que no vol ser altra cosa que un agraïment públic a totes les persones que durant aquests dies, i especialment durant els darrers vuit anys i mig de la meva vida, m’han donat ànims i han cregut en la meva paraula. La meva imputació judicial en l’anomenat “cas Adigsa” s’ha resolt pel que fa a la meva persona de l’única manera que sempre havia cregut que podia acabar. Bé. Sóc, formalment, una persona desimputada, lliure de sospita. No han estat, però, anys fàcils. Gens ni mica. La meva família, la meva gent, jo mateix, hem patit. El desànim, la frustració, l’angoixa, han estat sentiments recurrents que cada cert temps m’han envaït i m’han limitat. També és veritat, però, que aquest episodi de la meva vida m’ha ajudat. M’ha ensenyat. M’ha fet més fort. D’allò dolent que ens passa, he après a veure’n la lliçó positiva que ens ensenya. Diria que avui sóc millor persona, i millor polític. Diria, des de la humilitat que sempre s’ha d’exercir com a valor, que una prova de resistència com la que he viscut et fa replantejar la teva visió de la pròpia vida. I et fa avançar. És cert que en la meva acció pública, la imputació m’ha limitat. Potser hagués volgut respondre segons quins atacs, o segons quines insinuacions. Però no podia, perquè desarmar-me era ben senzill, i gratuït. Malgrat això, crec que he estat fidel a una de les coses que vaig aprendre del meu pare: que amb la veritat es pot anar, i s’ha d’anar, a tot arreu. He explicat la meva veritat –ara refermada amb un acte judicial- a tothom qui s’ha interessat per conèixer-la. En alguna ocasió, algun atac gratuït l’he entomat en privat, explicant què va passar en aquella empresa i quina era la causa real d’aquell desgraciat cas, no de corrupció política, sinó –si s’arriba a provar- d’aprofitament particular d’escorrialles. M’he sentit respectat, durant molt temps. Però alhora he vist com, arribat el moment de la crisi, l’esclat de molts casos de presumpta corrupció, i la dimensió nacional del meu càrrec com a diputat del Parlament de Catalunya, la meva imputació es feia servir a l’engròs i barroerament, sense filtrar-la d’altres “imputacions” molt més sonades i solemnes. Veure’m en llistes al costat d’Urdangarin, de Matas, de Camps, de Fabra, ha estat quelcom que mai hagués imaginat. I qui em coneix sap que la meva vida, els meus valors, són ben lluny de l’aparença, els gustos cars i les males companyies. No pretenc cap reparació. Em sap molt greu que d’un pet, se’n fessin set esquerdes. Que no es volgués acotar la realitat del que va passar. Que tot això es convertís en una bola de neu, difícil d’aturar. El temps, però, ho posa tot a lloc. Només cal tenir la convicció i la fortalesa d’esperar que arribi, i de procurar que la teva actitud t’hi porti. Hi ha qui s’escandalitza per la durada del procés. Certament, han estat vuit anys i set mesos. Però, ara que puc fer-ho amb coneixement de causa, vull defensar l’honorabilitat i el prestigi de jutges, fiscals, advocats i procuradors. Tots han fet el seu paper i, repeteixo, l’entenc. I demano que la societat faci una reflexió sobre els motius que fan que la justícia, de tant lenta, acabi essent injusta. És en la política on cal trobar la resposta. La manca de mitjans per exercir una feina fonamental en democràcia, l’enfarfagament de lleis i procediments, són la causa d’aquest funcionament ineficient. També les interferències de la pròpia política i la mediatització de segons quins casos, però això són excepcions. Perquè el col·lapse en la justícia també és a la via civil, administrativa, concursal, i d’altres. Un país que vulgui funcionar ha de ser fiable jurídicament. Ha de tenir la Justícia en perfecte estat de revista. En aquest país, potser perquè ha interessat que fos així, potser perquè calia destinar recursos públics ingents a mantenir i ampliar l’estat del benestar, la Justícia ha quedat en tercer, quart o cinquè lloc en la priorització de despesa. Cal afrontar el repte, doncs, de fer-la no només justa, sinó, a més a més, eficient. No tinc paraules per agrair el suport rebut. Tampoc no tinc rancúnia cap a ningú. Viure amb odi, amb recança, em faria mal i faria mal al meu entorn. Prefereixo passar pàgina i no perdre de vista el fonamental. He passat una prova. N’he sortit interiorment enfortit. He après la lliçó. I he pogut agrair, a través d’aquest escrit, la generositat i la humanitat de centenars de badalonins que han viscut el desenllaç d’aquest episodi tal i com jo l’havia imaginat. Gràcies a tothom, de tot cor.
Posted on: Fri, 13 Sep 2013 08:18:56 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015