Es, precisament, aixó. Que tingueu un bon dia Singulars i universals JOAN M. TRESSERRAS. | Actualitzada el 21/11/2013 00:00 El lema de la cultura catalana, convidada dhonor a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, va ser un encert. Shi presentava com a singular i universal. Una cultura com totes les altres, homologable; però amb un patrimoni i un perfil específics, particulars. Va ser un encert també perquè contenia una afirmació de trajectòria, una definició de present i un propòsit de futur. Establia els paràmetres duna continuïtat. I era aplicable a les diverses activitats inscrites o adscrites a una cultura nacional permanentment interessada per totes les altres, des de la vivència i la renovació desacomplexades del propi llegat. Una cultura oberta i canviant, inclusiva, permeable, disposada a la cooperació, a compartir i a intercanviar influències i formes dexpressió. A Frankfurt, el 2007, al costat dels llibres i de totes les arts, com a tants llocs i tantes vegades, els castells van actuar com a símbol, com a prova material efímera però imponent daquella, nostra, cultura peculiar. Castellers de Valls i de Vilafranca, en representació de tots els altres, van exhibir i certificar amb contundència aquella marca de singularitat de vocació i projecció global. No sóc casteller. He vist castells dençà que tinc memòria. Però no nhe fet. No hi he participat més enllà de la perifèria testimonial dalguna pinya, arrossegat per algun amic. Però he patit a cada sacsejada, vista de prop o de lluny. I, des de la distància, mhe descobert còmplice, emocionat i commogut. Sempre mha semblat que aquells castells eren una expressió genuïna del meu país. Sempre. I me nhe sentit impressionat i orgullós. El món casteller acaba de commemorar el tercer aniversari del seu reconeixement com a part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. El 16 de novembre del 2010, després dun procés encetat el 2007 aglutinant energies i voluntats, a lAssemblea de la Unesco celebrada a Nairobi, mentre el president del Parlament Ernest Benach carregava i descarregava el rostre i els punys, els castells quedaven inscrits en un exclusiu registre mundial dactivitats, festes i representacions mereixedores despecial consideració i protecció. Dilluns passat, al Palau de la Generalitat, sota la presidència del conseller Ferran Mascarell i amb la presència de les colles i de bona part dels impulsors i continuadors de la iniciativa, es va rememorar la fita. Lacte va tenir un to de discreta i continguda solemnitat. No va ser només un exercici de memòria. El reconeixement extern, encara que es vagi produir al màxim nivell internacional, només va ratificar levidència interna de la importància del fenomen casteller en la transició de la cultura popular tradicional catalana des de la resistència davant del franquisme fins a la renovació protagonitzada per la generació actual. Els castells han estat una de les formes de cultura popular amb més capacitat dinfluència a lhora de buscar i trobar lequilibri -la mesura justa- entre la preservació del substancial, de lirrenunciable, i la modernització i actualització del necessari. Els castells han perdurat i han sabut transformar-se. Shan fet més grans, shan expandit organitzativament i territorialment, han guanyat visibilitat als mitjans i a la societat, han atret més gent, han incorporat definitivament les dones, són més transversals, més segurs per a la canalla... I han mantingut íntegres els seus trets característics i els seus valors definidors. Un castell és el repte públic dun equip disposat a posar-se a prova. És un gest col·lectiu daudàcia. És una empresa complexa que convoca a la participació dels presents. És la materialització tangible i concreta duna ambició; una mena de miracle de la col·laboració i la disciplina. La seva verticalitat desafiant només és possible per la seva horitzontal capacitat organitzativa. És el triomf del grup, lexpressió de la capacitat de lesforç humil i persistent. És un model insuperable de cultura cooperativa, adoptat com a referència en moltes organitzacions empresarials i programes universitaris. La poderosa emergència dels castells és potser, ara mateix, la millor font de metàfores per als reptes socials i nacionals que ja estem enfrontant. És una història dèxit que ha de continuar irradiant la seva vitalitat per tots el replecs de la cultura popular del país. Prosseguint ladaptació als canvis; extremant la permeabilitat i laccessibilitat; evitant les temptacions desnaturalitzadores. Per molts anys, plens de noves fites. Per una llarga trajectòria dexemplaritat
Posted on: Wed, 04 Dec 2013 07:32:51 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015