Més retallades per a rematar la sanitat pública La Generalitat està preparant rematar la sanitat pública catalana. Ho fa vilment, silenciosament i maliciosament. El drama saltarà a la palestra en el reinici del curs. Tota l’atenció mèdica està tensionada. Hi ha una reducció de serveis espectacular. Hi ha menys de tot. La qualitat de vida baixa dia a dia i aviat es veurà que puja la mortalitat. No es pot fer el que fan i que no passi res. Som víctimes d’una infàmia que seria impossible sense el doctrinarisme independentista ( “tot és culpa de “Madrit”), el control propagandístic d’una comunicació social literalment comprada, un ridícul cofoisme (“això no pot ser”) i alguns decennis de complicitats. La “culpa” permanent d’Espanya Sempre ens trobem amb una cabòria inherent a la demagògia estatista de Mas. Consisteix en donar la culpa a Espanya. Ja pots donar dades i raonar, que tan li fot. Estàs tan perdut com un demòcrata alemany sota el nazisme. L’argument de que tot era culpa de la “plutocràcia jueva” s’ho enduia tot. Si haguessin assassinat a tots els jueus, ja haguessin trobat un altre mite substitutiu. Per acabar-ho d’empitjorar, els partits constitucionals ni tan sols intenten entrar a fons en la temàtica sanitària. Han demostrat que no hi entenen, que són incapaços d’entendre-hi. Ni de fer-ho veure. Amb escasses excepcions –més personals que polítiques– no han estat capaços de ni tan sols contrarestar les mentides insolents que Artur Mas i Boi Ruiz han gosat dir en públic, una vegada rere l’altra. Comissió parlamentària i pacte nacional de sanitat Tant la Comissió Parlamentària d’ Investigació en Sanitat com el Pacte Nacional per la Salut no han estat (o no han pogut ser) aprofitats per a posar a les cordes una política destructiva que no té cap sortida humanament defensable. De fet ni se la busca, i si des de la Generalitat s’articulés una política sanitària, encara que fos privatista, no sabríem com articular-la. Vaig ser el primer en denunciar Josep Prat i el seu muntatge reusenc, però després d’ell a la conselleria no hi ha hagut ningú més amb la seva maligna capacitat. Maligna, però capacitat. Malgrat mals fundacionals, la sanitat catalana va ser un oasi pels que tenien un dissort en la seva salut. Ara s’està consagrant la seva conversió en un desert. És obra d’una púrria sense cor ni cap, ni capacitat per crear res d’alternatiu. Aquest és el tema. Passarem a no tenir res. Clientelisme i finançament dels partits El sistema que hem tingut va ser concebut i imposat no pas per fer front als problemes sanitaris reals, sinó per veure com determinats amics i determinats partits es podien beneficiar del que sempre ha estat el departament amb més diners. Eren tants diners que, per descomptat, es podia contemplar el tema pensant en el finançament dels partits. És difícil negar que, amb aquest paràmetre, no hi hagi hagut sempre un alt índex de corrupció, amanida de clientelisme descarat i cínic. Però en temps de vaques grasses no passava massa res. Ara, en comptes de reformar el que teníem s’ha optat per destrossar-ho tot, mantenint o incrementant els seus mals inicials, que és per on hi ha qui fa molts diners. N’he parlat i donat molts noms. Pitjor que a la resta d’Espanya A la resta d’Espanya hi pot haver hagut moltes coses, però no he sabut trobar-hi aquesta filosofia, que seria diguem-ne constituent a Catalunya. A Madrid han aparegut grans empreses sanitàries privades, però no he sabut veure un teixit capil•lar d’empresaris sanitaris com el que sempre hi ha hagut a Catalunya. Hi haurà encara que sigui un polsim d’insinuacions en aquest sentit en les conclusions de la comissió parlamentària i del presumpte Pacte Nacional per la Salut? En tindrà compte el Pla de Salut Pública anunciat fa poc i del qual ja en vaig mostrar la manca de vergonya? No estalviar on caldria, sinó retallar Francament no ho crec, i sense una bona diagnosi no hi ha curació possible. El que hi ha hagut són destrosses del que anava bé per a mantenir el que sempre ha anat malament i que si es refundés permetria recuperar quantitats ingents de diners. Molt més que no pas l’estalvi que permet imposar sous de misèria i, per exemple, retallar en aigua mineral. En síntesi, el catalans en morirem més aviat, mentre que ja patim una menor qualitat de vida. Aquí estan els 22.000 ciutadans esperant ser operats de cataractes. Però Mas i Ruiz continuaran impunement volent fer creure que tot millora. No tenen perdó. La mentida com a norma La insolència falsificadora ha passat a ser la norma. Hi ha mil exemples. Així, en la darrera compareixença pública Mas va dir que s’havien acabat les retallades sanitàries i va gosar invocar, per primera vegada en mesos, l’Estat del Benestar. Pocs dies després, Mas-Colell exposava que aquest any hi haurà encara una retallada d’entre 2.000 i 2.500 milions d’euros, en la qual qui patirà més –el tret a la nuca– serà el que queda de sanitat pública. El servil president de l’Institut Català de la Salut (ICS) també ha anunciat noves retallades. En què quedem? La pregunta dels mil milions seria preguntar com és que Mas i Ruiz tenen el valor de mirar-se en el mirall. La seva àvia no els hi va dir mai que als mentiders els hi cauen les dents? Totes les comarques afectades Res s’escaparà de la maldat destructora. Afecta a tots els grans hospitals, a l’atenció primària, al personal sanitari i sobretot als pacients. Es pateix i es patirà més en tots els àmbits territorials, des de les grans ciutats al més petit poblet. Aquí està la cínica Reordenació Assistencial Territorial (RAT), que no hi ha per on agafar-la i sobre la qual el silenci dels partits polítics constitucionals ha estat ensordidor. Per sort, Catalunya no és un Estat i el clan que ens governa no té tants poders com si disposés d’un Estat. Altrament no sé que passaria, perquè una monstruositat com la que està en curs, en aquests plàcids dies d’estiu, és inconcebible que pogués ser imposada per cap Estat europeu. A més, a qui acusarien si no tinguessin un “enemic” utilitari, que han trobat en “Madrit”. Més maldat a Catalunya que enlloc He estat mirant enrere i no he trobat precedents d’una vilesa comparable. Fins i tot he pensat en com els nazis volien fer creure com les cambres de gas eren només per a matar polls i puces. Però allò era sota una tirania clara. Aquí només s’usa un control de la informació i les deficiències d’uns partits explicables només per l’existència d’una llei electoral immunda, amanida d’uns dèficits culturals esgarrifosos, sense parió a cap país d’ Europa, ni a la resta d’ Espanya. Totes les Comunitats Autònomes han promulgat noves lleis electorals millors, excepte Catalunya. Ficar en això a “Madrit” és impossible. Catalunya pitjor que Madrid i aquí menys reacció Certament, el que passa amb la sanitat pràcticament arreu de l’Estat és un desastre. Però allí, en particular a Madrid, hi ha un procés de privatització clar. És molt negatiu i ho empitjorarà tot. Aquí és pitjor, perquè es constata una destrucció més radical, sense cap nord i amb una demagògia política cofoia que afegeix injúries a l’insult. La majoria de crítics amb el que passa a Madrid –persones que no tenen res a veure amb el PP– estan coincidint en afirmar que el que passa a Catalunya és pitjor. És una prova d’honestedat intel•lectual, atès que quan es porta un combat (allí contra el que fa la Comunitat de Madrid) es sol dir que l’enemic del davant és el pitjor. Seria mentida, perquè la política de la Generalitat aconsegueix ser pitjor. Malgrat això, hi ha més consciència i més mobilització a Madrid. Aquí tenim un efecte col•lateral negatiu per culpa de l’ensarronada independentista. Caiguda de l’esperança de vida Fa pocs dies, la premsa de Madrid informà de la caiguda de l’esperança de vida en el conjunt d’Espanya en el 2012. Ha estat poca. Pels homes ha passat dels 79,16 anys als 79,01. Per les dones, dels 84,97 als 84,72. Ara bé, mai abans no hi havia hagut un retrocés: cada any anàvem vivint més anys i millor. D’això se’n diu un canvi de tendència. A Catalunya s’ha callat molt, malgrat que nosaltres som una part substancial d’aquest retrocés. Feia pocs dies, la Generalitat havia donat a conèixer unes dades cofoies i molt dubtoses de la Central de Resultats, una oficina administrativa de la Generalitat. Es referia només a les activitats sanitàries, mentre que les dades espanyoles provenen d’un organisme institucional, el Consell Econòmic i Social. Les dades catalanes són facilitades pels hospitals i, ai las, no són objecte de cap inspecció ni, per descomptat, auditades. Tardarem força a tenir dades catalanes fiables, però les tindrem i seran esgarrifoses. L’Hospital Clínic i l’ICS Superada la litúrgia de l’11 de setembre, necessàriament s’haurà de parlar del pressupost del 2014. Afecta a tot. Però en especial a dos grans temes sanitaris. Un és la privatització de l’Hospital Clínic de Barcelona i l’altre l’esmicolament de l’ICS. Del Clínic n’he escrit força i ho faré més. Quant a l’ICS, tot està cobert de fum. En l’ordre immediat, la clau d’ambdós temes està en mans d’ERC, partit que no solament no entén de sanitat sinó que no entén res sobre res, ni d’economia. Una ERC incompetent però amb murrieria Fa poques setmanes, el màxim portaveu d’economia d’ERC, Pere Aragonés, va ser entrevistat per Lluís Falgas en el programa “Aquí Parlem” de TVE. Vaig quedar estorat. Em va semblar més curt que una cua d’un conill. Aquesta és la norma a ERC. Aquesta incapacitat generalitzada, ERC l’ha amagat amb més astúcia que CDC. Però ara ha arribat el moment en que no n’hi ha prou amb murrieria. ERC ha d’assumir les continues i inacabades retallades sanitàries, en particular la privatització de la gestió de l’Hospital Clínic. O bé les ha d’impedir, votant contra. Aquest és un gran ingredient de l’actualitat sanitària. Se l’ha pogut tapar aquest estiu però en la tardor finalment reflorirà. Ens hi jugarem molt.
Posted on: Mon, 26 Aug 2013 08:28:58 +0000
Trending Topics
© 2015