Nomes vull algu que m estimi... (la meva vida resumida en un text no es una novela es el meu dia d avui) Avui ha sigut un altre dia dur. Em sento petita en aquest mon tan gran. M he aixecat aviat i amb molts mandra no podia posar excuses portava dos dies sense anar-hi. M he vestit i he marxat cinc minuts avans de la hora a la que se suposa que hauria d estar alla. M he espavilat per no arribar tard. Quan anava pel carrer sentia com si tothom m ovserbes com si quan em veiesin estiguesin pensant coses despectives cap a mi. He anat amb el cap miran al terra sentinme malament amb mi mateixa i amb el meu cos com si sigues la persona mes lletja del poble en aquell moment. Estaba a mitg cami he mirat l hora. Efectivament, arribava tard al casal d esporfs. Quan he arriabat el meu grup encara estaba alla, sort. M he sentit observada. I tot just acababa de començar el dia... El que m espera... Estic amb el que se suposa que son les meves "amigues" res mes lluny de la realitat totes son unes putes falses que traicionen per l esquena. Es porten totes molt be amb mi pero algo dintre meu em diu que radere la seva cara de santes s amaga algo dolent. Si se que semblo una mal pensada pero ja m han fet mal moltes vegades no vull autoferirme estic preparada per tot. Aixo pensaba pero quan els meus pares es van diborciar em sentia diferent. Potser es egoista per la meva part pero jo volia que tot sigues com avans... Cada cop que veig un misatge del xat del Facebook penso que es ell que esta a km de distancia pero mai ho es passa de mi sempre li haig de dir hola jo i esperar que m entengui si li parlo español ja que es aleman li agrada parlar amb mi o aixo sembla parlem hores pero si es aixi perque mai em diu hola? A part que te novia. Ell es diu Kevin un nom no gire aleman i jo Cintia un nom no gaire catala. I tot per aquella semana d estiu que va benir al meu poble... Va venir a veure la seva tia la millor amiga del meu pare. Es massa llarg tota la historia... Per si no fos poc a la tarda m havia d anar a depilar i tot x culpa d aquesta societat que fa fastic on tot es el fisic i em sento molt malament amb el meu no estic prima pero tampoc obesa el que pasa es que no soc una anorexica com les altres. La gent no es fixa en la meva inteligencia (molt alta que es da notar a les notes) o amb la meva personalitat. L unic lloc on estic be es tancada a casa miran la tv alla ningu em molesta. Diuen que soc una vaga que no surto amb els amics m es igual. No soc vaga jo, faig esport m agrada pero vull sentirme protegida tambe. I per no parlar de les baralles amb la germana i amb els pares... Pero esque avui nomes vull algu que m estimi... 21/08/2013
Posted on: Tue, 20 Aug 2013 22:43:21 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015