TENIR, DONAR I COMPARTIR EL TEMPS Lc 10,38-42 La manera de viure, avui, comporta un cert desequilibri en la distribució del temps que dediquem a les diferents dimensions de la nostra vida, i normalment en surt perjudicat el temps que dediquem a la relació entre les persones, inclús amb les més properes com són la parella, els fills, els amics, en benefici del temps que dedicat a l’activitat que se’ns menja. Quan dic activitat vull dir tot el que fem, sigui en el camp laboral, sigui en el camp del servei als altres, fins i tot el gratuït i voluntari. Les conseqüències les vivim i les patim cada dia: estrés, cansament, neguit, nerviosisme, que no ens afecten només a nosaltres sinó que repercuteixen negativament en el nostre entorn. No podem viure sense treballar, i avui hem de dir, veient la realitat, que és un privilegi tenir feina, i que de vegades per aconseguir-ho dissortadament s’han d’admetre unes condicions de treball abusives que no es trien ni es desitgen. Tampoc podem de cap manera negar la importància que té la dimensió del servei als altres, per raó del paper en la família o en altres col•lectius i comunitats, o per motius altruistes i solidaris de cara als qui més ho necessiten. Sort en tenim: ¿Què passaria si desapareguessin aquestes persones i aquestes organitzacions? Però no podem oblidar la importància que té la relació amb els altres, i el temps que dediquem a acollir, a compartir, a escoltar, de cara a una vida més serena, més humana, més feliç, la nostra i la del qui ens envolten. Això no és ni un luxe ni un privilegi. El desitjable és que cadascú, sigui quina sigui la seva situació, pugui trobar l’equilibri entre l’activitat i les relacions interpersonals. Que l’activitat no ens neguitegi, ni ens alieni, ni ens faci sentir sols, i que les relacions interpersonals no ens facin viure en un món ideal, com en una bombolla de vidre, obviant la realitat. Aquest tema està relacionat amb el tema de l’acolliment, que suposa tenir obertes les portes del cor, sentir-nos a prop els uns dels altres i reconeguts com a persones, sense condicions ni requisits previs, i seure junts i xerrar una estona sense presses. Els qui viuen una experiència enriquidora d’acolliment i de compartició, ja no en poden prescindir: no valoren tant el que mengen ni el que beuen, això es pot comprar amb diners, sinó l’amistat, la bona relació...I aquesta obertura i acolliment hauria de ser avui una característica dels cristians, personalment i, de les nostres comunitats parroquials, amb els seus grups i serveis, que podria prendre formes diferents i complementàries, i sempre maldar perquè siguin fraternals. M.T.O.
Posted on: Sat, 20 Jul 2013 16:53:03 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015