Trobo MOLT encertada i necessària aquesta reflexió de Lluís Garcia Petit que proposa una visió social del Patrimoni. “... Des de fa unes quantes dècades s’ha anat obrint pas el discurs del valor econòmic del patrimoni, coherent amb una idea més general sobre el valor econòmic de la cultura, que va dur en el seu dia a generar el concepte d’“indústries culturals”. Es tracta de considerar la cultura, i per tant el patrimoni, com un recurs econòmic i per tant que deixi de ser una despesa sense fons que les administracions han d’assumir. Aquest discurs, que indirectament també està relacionat amb el concepte de “turisme cultural”, pot tenir certa lògica i coherència des del punt de vista econòmic, però renuncia al que podria ser un discurs més social del patrimoni. Ara quan es parla de patrimoni es parla molt d’estètica, de sensacions que ens produeix, de vistositat, d’espectacularitat, d’extraordinarietat. I es parla poc del context (social, polític, econòmic, internacional) en què es va generar aquell patrimoni, del cost social que en molts casos va implicar la construcció d’un edifici, del significat que tenia per a la ciutadania d’aquella època, etc. Només cal fer un repàs de les escasses notícies sobre patrimoni que apareixen en els mitjans de comunicació per a comprovar-ho. Però potser miraríem d’una altra manera les catedrals, tant si són romàniques com gòtiques, si veiéssim la funció que tenien dins d’una societat dominada en bona part pel poder religiós, si entenguéssim la seva arquitectura en termes d’ostentació i d’imposició, si ens expliquessin qui, com i perquè les va construir, si sabéssim com les veien els nostres avantpassats. Tal vegada no sentiríem el mateix davant d’algunes obres modernistes, si penséssim en els esclaus amb què traficaven algunes de les famílies riques de la Barcelona del segle XIX que les van finançar i si coneguéssim el que en pensaven els nostres rebesavis. I si projectéssim aquesta altra mirada social sobre el patrimoni, potser també tindríem una opinió diferent del que representen els grans edificis emblemàtics que es construeixen avui. (...) Amb tot això no estic defensant en absolut que deixem de promoure el turisme cultural ni que no tinguem en compte la història de l’art quan expliquem el patrimoni. Només penso que ens hem deixat endur massa per aquest corrent i que estem donant una imatge desequilibrada del patrimoni. I això està obrint una escletxa emocional entre la ciutadania i el seu patrimoni, l’estem cosificant; i també l’estem banalitzant, perquè constantment apareixen nous “patrimonis”, normalment associats a estratègies de promoció econòmica. El turisme és una activitat enormement enriquidora, però ni ha de ser l’únic estímul de la preservació del nostre patrimoni, ni ha de ser una excusa per a justificar qualsevol actuació sobre aquest patrimoni. I la funció dels especialistes —entre ells els d’història de l’art, però també els d’història social, política, econòmica, de la vida quotidiana, arqueòlegs…— és fonamental en el procés d’apoderament de la ciutadania; ells són els que poden extraure tota la informació i generar els coneixements necessaris perquè entre tots puguem decidir què volem que sigui patrimoni i també per a entendre’l millor i així fer-lo més nostre”.
Posted on: Sun, 17 Nov 2013 10:45:18 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015