Una il·lusió col·lectiva JOAN M. TRESSERRAS | Actualitzada el 05/09/2013 00:00 Amesura que sacosta lOnze de Setembre shan anat fent evidents els esforços duns quants, al voltant de lANC, per contribuir a lèxit de la Via Catalana. Però també les incomoditats duns altres, que resen i fan conjurs i sortilegis perquè aquell dimecres plogui i llampegui. Són els que esperen que les dificultats per completar algun tram serveixin per distorsionar la gran mobilització popular, la seva imatge i el seu missatge. Els primers incrementen la campanya aprofitant aquests dies de reinici del curs i de les activitats ordinàries, després de la dispersió estiuenca, per assegurar que la cadena humana es pugui completar satisfactòriament. Els segons van procurant estimular les declaracions públiques de deserció daquells que, com ells, no tenen Catalunya ni els patiments i interessos del seu poble com a marc de referència primordial. I encara esperen que, per alguna raó, la mobilització flaquegi, per encobrir així els seus propis dubtes, el seu desconcert i la seva subordinació política a la lògica de la dominació establerta. La Via Catalana expressarà la voluntat de sobirania de la majoria de la població i rebutjarà aquella dominació, que no és només nacional sinó també de classe . Una dominació feta de pactes per dalt i de violència. Per això els qui lexerceixen avui neguen la possibilitat duna consulta democràtica. Una forma de violència més, al capdavall, traduïda en profusió damenaces i cap proposta positiva. Mantenir milions de persones en un règim despanyolitat imposada, tant de temps com calgui i en contra de la seva voluntat explícita, els resulta preferible al risc de saber el resultat dun referèndum i haver de gestionar-lo o assumir-lo. Que algunes formacions desquerres contemporitzin amb aquest estat espanyol i siguin còmplices de facto dunes polítiques que incorporen la constant vexació cultural i lingüística (amb episodis grotescos com el LAPAO), o la discriminació econòmica que inclou lespoli fiscal, resulta il·lustratiu de la deriva duns aparells de partit enfilats als seus mons màgics particulars. Com pot ser que no sadonin que lespoli fiscal, per exemple, és una de les principals formes dapropiació i transferència de plusvàlues -explotació duradora i a gran escala- que resulten del treball dels seus electors i electores? Què i a qui defensen realment? Quina és larrel autèntica de les seves lleialtats? Per què quan la possibilitat efectiva de canvi es concreta ells no hi són, busquen sortides laterals i despisten tocant el flabiol? Com i quan la farem, doncs, la nova societat? En quin context? Amb quina gent? Amb qui han de compartir el seu projecte si els de la cadena no els fem el pes? ¿És que en el procés que tenen al cap la gent que ha demostrat una capacitat real dorganitzar-se i mobilitzar-se no hi ha de ser? Ja fa uns quants anys, alguns van dir que abandonaven el marxisme; però no van dir res dabandonar el seny. Ni de renunciar als objectius de transformació social del republicanisme il·lustrat. Alguns dirigents conservadors -encara que no sen proclamin- consideren que el problema de Catalunya no són els anys de dependència imposada per lEstat i els seus aliats locals, sinó els independentistes, que van a la seva i no tenen la màniga prou ampla amb les consignes i els lemes i no faciliten que a la cadena hi càpiga tothom i que tothom shi senti còmode. ¿Tothom vol dir tothom que durant aquests anys no ha dit ni piu sobre la qüestió? A manca dopinió clara sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no, la imaginació dalgunes executives sha desbordat: després de relaxades cavil·lacions estivals, han decidit concedir als seus simpatitzants i afiliats, amb una magnanimitat que emociona, la llibertat de participar o no a la Via Catalana. A títol personal. Genial. El moviment democràtic de base pel dret a poder decidir que volem ser un nou estat dEuropa va generar fa un any un canvi profund en lescenari polític català. Un punt dinflexió. El moviment és ben viu, popular, cívic, obert, inclusiu, transversal, ampli. La Via de lOnze de Setembre és el seu nou gran gest. Linici del nou curs polític. Donarà visibilitat global altra vegada a la causa catalana amb un senyal contundent, espectacular, participatiu, festiu, inequívoc. Qui vulgui que tot continuï igual que es quedi a casa. Tancant bé portes i finestres. Per si arribés una ventada de canvi.
Posted on: Sat, 05 Oct 2013 09:50:43 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015