“es tan poco en el fondo porque en el fondo es todo” Julio Cortázar. SENZA MISURA Do’ m va, fem-nos navalla, tinguem-nos i no, on no ets? ‘nem pel camí de la tarda encara albes radiants collint poemes vorejant vells rius, transfigurats en llum, passem junts, examinem la terra, perforem les pròpies ombres sense somni. Ni ens ocultem ni fugim: verds volem verds. La carn, la fulla, i els fums que ens somien. ‘Nem, ‘nem a collir versos, amiga cansada de viure, ja està, ja ha passat, amiga estimada, llorona, diana, urania, minerva, lilith, iris, maria, afrodita, paraula cansada, gastada; un jonc, el del dèbil perfum i la rosa hiperbòlica inclAnada al teu aire; mira: fulletes que et creixen dilatant la immensitat del llibre dels vius amamantrats d’ ooooms d’ haaaams, d’ aaaaaaaais, d’ himnes a ritme de shauro amb tambors ximudumbànics, mivirivis adagiant allegrettos en clau dinàmica, fortíssima, precipitata, senza misura! Endocrinae, endocrinae! Ja ha passat. Ens creuem amb Corbière i Verlaine. Tots dos morts s’ envegen els bigotis, beuen verds i l’ amarg tròpic; asseguts sobre la pedra negra, riuen lliures. L’ Émile diu que l’ Artaud i el Panero –el Leopoldo María- s’ estimen, i els hi fa poemes. Ells es fan el boig, el leru liru. T’ agrada veure el què, el camí inventat? Ja no estic tan cansada, s’ està bé aquí al mig. Villooooooon! Allegretto vivace passa encés, inspirat, molt poc andante. Quan dormim, ens surt del cap una tulipa, dues vegades tres tritons, quatre crisantems, cinc ciris cremats fets cendra, sis rams d’ amor amb ales que suem. Bacus ens rega els onirismes. Ens cau la baba, és la més roja: fruita entre les dents d’ haver sopat pels arbres. Aquest camí, en aquest, aquí, dormim damunt la terra u fins la selva inextingible que REM- enen ulls amunt i avall en fase piratA. Je t’aime. Je t’ aime. La música i la mosca del silenci. De nit sembla que plogui: no: és l’ home Pollock damunt la tapa que ens tapa. ( Els maten a tots! A tots! Per Sant Joan sense creu : fogueres de dòlars!) No sé pas coma, d’ anar... anar de ‘ nar, de ‘na, des- Gràcies. No són concebudes. En mort seva. De nom, sigui la guerra amb vostè. Tota, germà. Ara ja ets gran, només has de ser el millor en tot: trepitja a qui calgui. Electroxoca’ ls! -Jo tampoc vull tornar amb els homes. NostraDóna’ m la mà, ‘nem munts amunt... Aquest matí, abans de sortir, bullim juscall, prenem el pa, esmorzem. És bell el sol si et toca a tu, no com la loteria, és bell he dit. Mirar-te és bell, quan rius i els ulls se’ t fan com xics és bell. Quan reparteixes el pa i parlem esverats amb la boca plena és bell. Quan puges el volum, quan xiuxiueges és bell. Quan som lluny, enlloc, arreu, és bell. L’ amor. L’ amor i la follia és pura química: mesclats formen el paradís. El paradís dura una mil·lèsima de segon i és etern. No hi ha temps de pensar, per això l’ és. Esmorzar bé. Passar-te un dit pel llavi, robar-te una molla d’ amor i tornar-te-la fent-nos petons de mel de roure color d’ ulls vivíssims. Per ‘na bé mai els uríes de tancar- faig fent l’ avisa-ocells. Anem tirant: peus enllà, pedres al riu, troncs al cel. Salvats! Nosaltres ja no hi som. griFOLL
Posted on: Sat, 21 Sep 2013 03:16:36 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015