A José María Aznar se li fa més cas a Barcelona que a Madrid. Mentre que a la capital dEspanya la presència i activitat de lexpresident és assumida amb la naturalitat del quotidià, a Barcelona se li para esment com si les seves paraules encara tinguessin la ressonància de lexercici del poder. Ni La Vanguardia ni El Punt Avui han resistit la temptació dalleujar la portada amb lúltima declaració del president dhonor del PP. Aznar representa a Catalunya la prova vivent del llenguatge tibant i despullat de floritures de la Castella tòpica i típica; és un personatge fàcil de caricaturitzar i serveix a lefecte dexemplificar el veritable quall duna Espanya imaginària, tosca, xarona i tronada, incapacitada per al pacte, lacord i el consens. Li passa a Aznar el mateix que a Duran a Madrid, que les seves ombres són més grans que lespai que ocupen. El suggeriment que ell no tindria inconvenient a enviar a presó Artur Mas si convoca un referèndum il·legal seria una obvietat a França o al Regne Unit, gens fora del comú. No obstant això, aquí i ara és interpretada com una agressió, el més semblant a unes maniobres militars de la Divisió Cuirassada Brunete en la Panadella. Per rematar la impressió, el PP, poc donat a replicar les descàrregues nacionalistes, ha sortit en tromba a aclarir que Aznar només es representa a si mateix, que la seva ocurrència no forma part del pla de Rajoy per a Catalunya i que, evidentment, el to de les relacions amb CiU no és aquest. Dacord. En el primer cop dull, La Vanguardia es limita a reflectir en la seva portada les paraules dAznar: Aznar demana castigar amb presó a Mas si convoca la consulta. En una lectura més atenta, aquest titular és la passada de la mort perquè Mas marqui un gol per lescaire i aparegui com un tipus assenyat, un president modèlic, un home temperat. El Govern remet al Codi Penal i el president deplora el llenguatge antic i desfasat és un dels subtítols que acompanyen el titular principal. No obstant això, a La Vanguardia seviten els pronunciaments editorials sobre el particular. Lopinió del diari queda en mans de Pilar Rahola: En una Espanya determinada, que Aznar representa amb precisió, lesperit imperial està intacte, i només canvien els instruments per imposar-lo. És la mateixa Espanya sota pal·li que usa el nom de Déu per santificar la sagrada unitat.... És bastant menys del que calia esperar en Rahola, qui ha hagut de fer un enorme esforç de contenció per cenyir-se als tòpics habituals. Com deia, en el plànol editorial les paraules dAznar no provoquen cap valoració. Ha de tenir-se en compte la importància dels assumptes del dia. A saber: Reformes i creixement a Xina, Nova xarxa de bus i Poniatowska, Premi Cervantes 2013. És clar que això del senyor del bigoti no entrava per enlloc, ni en els semàfors. Només hi ha un de vermell i és per Zlatan Ibrahimovic. Què ha fet el pobre home? Doncs perdre amb la seva selecció, la sueca, la passada al Mundial, déu nhi do latrocitat del pilotero. No obstant això, a La Vanguardia hi ha pistes del que està ocorrent entre estovalles. Francesc de Carreras titula el seu article: CiU en males companyies, i apunta una dada noticiosa rellevant: També Francesc Homs, de lala més sobiranista de CiU i home de confiança dArtur Mas, està demanant en discrets dinars a Madrid amb rellevants membres de certs poders fàctics que sels ajudi a sortir del mal pas en què es troben. Confiem que a Madrid no es pensin que les maneres dHoms i els seus acòlits són els habituals a Catalunya. En qualsevol cas i a El Mundo, Duran és la referència catalana, segons es desprèn de la crònica de Daniel G. Sastre titulada: Preocupació en el PP català per la rellevància que el Govern atorga a Duran. A la mateixa pàgina, la 20 de ledició catalana, però molt més petita porta el diari la referència dAznar, la qual cosa ve a demostrar dues coses: primera, que Aznar és expresident i, segona, que a Madrid se lescolta el just, fins i tot entre els molt partidaris. Recordis el ple al quinze, però a linrevés, de la seva última presentació literària: no hi va ser cap ministre. En la portada del diari madrileny, lacord entre PP i PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial. El PP incompleix la seva paraula i es reparteix amb el PSOE la Justícia. No en són partidaris. En canvi, a El País no ho veuen gens malament: PP i PSOE pacten un govern dels jutges amb ampli suport. Afegeixen que: IU i nacionalistes entren en el Consell del Poder Judicial però adverteixen que el Govern es garanteix majoria suficient de conservadors per imposar els nomenaments estratègics del Suprem. Signa la crònica Fernando Garea. La diputada convergent Mercè Pigem serà la vocal nacionalista en el CGPJ. De la fotografia de la pàgina 10 dEl País, dUly Martín, en la qual es veu Ruiz-Gallardón i Pigem abraçats i fregant-se les galtes, cal deduir que la realitat sassembla més a la de Francesc de Carreres que a la de Pilar Rahola. Molt recomanable resulta el tractament de la informació a El País sobre el nou codi ètic de lExecutiu autonòmic, que obliga a fer públics els sous dels alts càrrecs. Miquel Noguer i Maiol Roger han tirat comptes i titulen així la seva informació: 22 directius dempreses públiques cobren més que els consellers. La llista no té desaprofitament. Només un parell danotacions. El director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és el càrrec públic més ben pagat, amb 164.965 euros lany. El director general de la Corporació Sanitària Parc Taulí, Joan Antoni Gallego, sembutxaca 144.187 euros per any transcorregut. Josep Maria Piqué, en aquell temps director general de lHospital Clínic rep en nòmina 127.352 euros/any. Brauli Duart, president de la corporació de TV3 i Catalunya Ràdio, 129.679 euros, menys que el seu teòric subordinat Sallent. I així, fins a 22 directius que estan per sobre dels 100.000 euros. La xocolata del lloro, que més que no pas un ocell ha de semblar un dinosaure del que es menja. No obstant això, els 22 en qüestió surten més barats que els 25 de plantilla del Barça, encara que hi ha futbolistes en aquest equip que cobrin menys que els cracks de la lampisteria pública. A La Razón no estan avui pel tema català, encara que en lanotació de Toni Bolaño es donen pistes sobre la situació: El PSC serà assenyalat com el traïdor local, Aznar serà alguna cosa així com lhome del sac i Rajoy serà culpable de no voler negociar la sobirania dEspanya, cosa que per si sola cau de calaix. Daquesta forma, tirant pilotes fora, Artur Mas podrà seguir a la intempèrie. Sap que sempre fa fred però amb excuses ben elaborades podrà seguir escalfant la seva pròpia foguera de les vanitats. Vol passar a la història com un patriota encara que ja sap que està cremant els seus últims cartutxos i aquí segueix, a la intempèrie. A lAbc, la portada és per a José Antonio Griñán, lexpresident de la Junta dAndalusia, de qui afirmen que va donar ajudes milionàries a UGT i CCOO per organitzar cursos a Veneçuela i Equador. Reserven una cantonada de la primera plana per a un asèptic: Aznar demana pena de presó per convocar una consulta il·legal, però on el diari monàrquic mostra el seu geni és en lenfocament del cas Urdangarín. Aizoon va defraudar 218.000 euros, però no va cometre frau fiscal. Com és possible? Resulta que el frau es va cometre al llarg de quatre anys i per imports inferiors en cada exercici als 120.000 euros. A més, saprofita per insistir que la infanta no sassabentava de res. Signen el descàrrec Pablo Muñoz i Josep Maria Aguiló. De tornada a la premsa de Barcelona, El Periódico continua en fase de descompressió política i dedica el seu principal titular a un tema social: Alarma per la violència masclista adolescent. La foto és per als atemptats davant lambaixada dIran a Beirut. En el plànol polític, adverteixen en un titular poc destacat: Més de 70.000 inversors en bons patriòtics cobraran a partir de demà. No així els farmacèutics, als quals el Govern autonòmic, segons es reflecteix en tots els diaris, obliga a esperar uns mesos més per cobrar el principal del seu deute. Com diria Homs, mala sort; haver comprat bons patriòtics. A El Punt Avui celebren com en cap altre diari les paraules dAznar i titulen amb un gerundi: Escalfant lambient. Aznar és com Mourinho o com el ministre Wert, el sac de tots els cops de puny sobiranistes, del catalanisme líric de Duran a lindependentisme radical de les CUP. El director del diari, Xevi Xirgo, no pot dissimular el seu goig: El que els deia, dues notícies altament favorables perquè el procés no saturi. La contraposició daquells que volen una papereta, una urna i un exercici democràtic contra aquells que suspendrien lautonomia de Catalunya, que creuen que el diàleg no serveix per res, que empresonarien Mas i, perquè no satreveixen a dir-ho en veu alta, que enviarien tancs a la Diagonal. No saben el treball que ens fan amb aquestes declaracions [...]. Estic encantat amb aquestes notícies. A lAra, a més dencantats com Xirgo per les declaracions dAznar també es mostren encantats dhaver-se conegut i dediquen el diari als nens. És que és el Dia Mundial de la Infància i a lAra estan molt atents al disseny. Fotos dels columnistes de quan eren menuts, dibuixets i tal. Molt bonic. Cal donar-li la volta al diari per trobar la portada. Està en la contraportada i consisteix en un article dEmpar Moliner sobre Aznar i un altre de Josep Ramoneda contra el PSC. Ramoneda, en pla constructiu, afirma: Ens quedaríem esgarrifats si es publiqués la llista de càrrecs i militants que han abandonat el partit últimament. En la Catalunya interior hi ha llocs en els quals el PSC ha deixat dexistir, i a la província de Girona falta poc perquè passi. No dóna més dades.
Posted on: Wed, 20 Nov 2013 21:46:20 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015