A larticle escrit per Pilar Rahola sota el títol With Spain, Catalonia is doomed to failure en la versió anglesa i La hora de Catalunya a la versió en castellà publicada a La Vanguardia (juguem a les set diferències?), trobem una nova versió del verb COSPEDALEJAR, molt de moda en el fervor nacionalista actual, vaja, com es diria en els ambients moderns, COSPEDALEJAR és molt trendy. Què és COSPEDALEJAR? Doncs és un nou verb creat per la persona en diferit Maria Dolores de Cospedal quan va dir España es la nación más antigua de Europa i es va quedar tan ampla, com sempre. Doncs Pilar Rahola va voler fer la versió catalana del verb afirmant en lesmentat article coses com: España no es, como Suiza, un estado nacido de un pacto entre naciones, sino la imposición de una nación sobre las otras. De ahí que nadie quiere dejar de ser suizos y en cambio muchos catalanes y vascos queramos dejar de ser españoles. Nuestra relación conflictiva con España empieza en 1714 con una severa derrota militar, la destrucción de nuestras instituciones y una represión brutal que obligó al primer gran exilio. Hasta entonces éramos una nación soberana, a partir de entonces fuimos una nación sometida. Y en estos trescientos años hemos sufrido represiones, exilio, dos dictaduras y una tensión permanente que ha tenido pocos respiros. Hemos vivido más tiempo bajo la represión que bajo la libertad. En primer lloc, no acabo dentendre per quin motiu per tal de canviar el present, cosa que jo reivindico com a demòcrata, certes persones, normalement enamorades de les coloraines de certes banderes, busquen obsessionadament canviar, és a dir, manipular el passat per a carregar-se de raons. Dit això, passo a analitzar el contingut de les seves afirmacions COSPEDALEJANTS: La senyora Rahola fa un ús pervers (si no ignorant) dels conceptes nació i sobirania per a referir-se a uns temps on tals conceptes no tenien cap valor. Abans de les revolucions americana i francesa, no hi havia cap suposada nació ni de fet cap ésser humà que no fos monarca que gaudís de cap mena de sobirania. Sobirans eren els reis, no les nacions ni molt menys els seus vassalls. De fet, aleshores les banderes i escuts en general eren només emblemes familiars hereditaris de les cases reials i no símbol de cap territori, és més, amb independència del territori. Per exemple, a la França anterior a la revolució, el rei francés feia servir lemblema borbó, el mateix que es veu al bell mig de lescut dEspanya, la flor de lis amb fons blau. Aquest emblema, per ser del rei i no dels francesos, va ser eliminat amb la revolució i substituït per la bandera actual tricolor. Seria el cas també de les quatre barres que a mitjans del segle XIX en mig del naixement dels nacionalismes, els nacionalistes catalans van decidir convertir en senyera catalana la que que en realitat era, i de fet és, només lescut de la casa comtal de Barcelona, actualment propietat dels seus hereus, és a dir, la casa reial espanyola. Aquest emblema era el que feien servir també els reis dAragó, no perquè representés lAragó, ni Catalunya, sinó perquè era lemblema familiar dels Comtes de Barcelona. De fet, en algun moment el Comte de Barcelona va ser també comte de Carcassona. Com a comte de Barcelona era sobirà, però com a comte de Carcassona era vassall del rei de França. En morir, va lliurar el comtat de Barcelona a lhereu gran, que va fer servir lescut de les barres, i el de Carcassona a un altre fill, que va incorporar les quatre barres al de Carcassona, la famíliar de la mare, no per nacionalisme, sinó per recordar que venia dun llinatge sobirà. En allunyar-se la línia de Carcassona de la de Barcelona, les barres van desaparèixer. Així doncs, en aquells temps ni els catalans, ni els aragonesos, ni els castellans eren sobirans, ni les suposades nacions, només els reis que, si podien, anaven incorporant territoris sense importar-los gaire les seves cultures (gràcies a aquesta actitud tan poc nacionalista però sempre violenta van néixer les Països Catalans, Hispanoamèrica i totes aquestes expansions que tan agraden a alguns). En el cas dEspanya al qual Rahola fa referència, el seu primer rei acabada la presència musulmana (nhi va haver abans en el regne got dHispània) va ser Carles I, un rei que era flamenc, nascut a Brussel·les i que va ser rebut com a rei estranger tant a les Corts Castellanes com a les Catalanes. El seu govern de consellers estava format principalment per flamencs, provocant la desconfiança dels nobles de tota Espanya. I si va decidir ubicar el centre del seu imperi (seu, i no de cap nació) al Regne de Castella no va ser per cap nacionalisme sinó perquè era llavors el més ric dels seus territoris (la qual cosa va provocar el descontentament també al seu país dorigen, Flandes). Per tant, el nou regne dEspanya no va néixer com a imposició de cap nació sobre una altra, sinó per linterès econòmic dun llinatge reial. En quant a la relació conflictiva amb Espanya que segons Rahola va començar el 1714, cal recordar que de revoltes catalanes, i aragoneses, i castellanes i flamenques i holandeses i napolitanes i portugueses, etc, contra els reis dEspanya, nhi va haver moltíssimes abans del 1714. Sembla oblidar la famosa revolta dels segadors a mitjans segle XVII, que per cert, com a bona revolta contra la monarquia, no portava la bandera de les quatre barres, només faltaria!. Allò va acabar amb la proclamació de la República Catalana ràpidament posada sota la tutela del rei de França, que va resultar molt pitjor que el dEspanya. Resultat? Els catalans van tornar a demanar ajuda al rei dEspanya i Catalunya va acabar partida en dues parts: el Rosselló i Conflent per a França i la resta, on ara estem. Però abans ja nhi havia hagut, igual que a la resta de territoris on el rei dEspanya era sobirà. I pel que fa al 1714, el conflicte no va ser amb Espanya, sinó contra els borbònics, i el que es defensava era un rei de la casa austríaca per a tota Espanya i, això sí, el respecte a les institucions catalanes que el virrei borbònic a Catalunya va violar després que el rei Felip jurès els furs catalans. Uns furs que no feien sobirans als catalans, sinó que donava certs drets a les institucions catalanes on els ciutadans catalans no hi tenien cap dret, com passava a la resta del món, també a Castella. Per cert, ja que parla dels bascos, ells mai han perdut els seus furs perquè sempre han estat històricament del costat de les Corts Castellanes. Fins i tot sota la dictadura de Franco totes les províncies basques van conservar el concert econòmic per agraïment, excepte Guispúscoa per massa socialista. I arribo a la tercera, el patiment de dues dictadures. Evidentment que la majoria de catalans van patir dues dictadures, com la majoria de la resta dEspanya. Ara bé, els catalans? No, els catalans tots no. La llengua sí, anulada completament, però els catalans és una altra cosa. Bé, comencem per la primera: la dictadura de Miguel Primo de Rivera, durant els anys vint. El cop destat es fa produir a Barcelona amb laplaudiment de la burgesia catalana que havia trucat a la porta dels militars per tal de posar ordre en les reivindicacions obreres a Catalunya (els líders de les quals no només eren catalans, nhi havia molts del sud dEspanya, coses de la immigració dels anys vint). Això sí, que no els toquéssin la Mancomunitat. Amb aquesta maniobra ja queda clar que la Mancomunitat era només horta per a la burgesia catalana que no pensava en els drets dels catalans sinó només en certs catalans. Naturalment, trucar a la porta de la bèstia té conseqüències, conseqüències que van patir tots els obrers espanyols, també els catalans, però per a benefici dalguns, entre ells la burgesia catalana. El preu a canvi dels beneficis econòmics? La llengua i lautogovern anulats. Coses de pactar amb el diable. Pel que fa a la segona, la més llarga, nascuda del cop destat de 1936 i que va erigir a Franco com a dictador amb lajuda de lexèrcit alemany dAdolf Hitler, cal recordar que va ser inicialment aplaudida per personalitats tan importants de la cultura catalana com Josep Pla i sota la qual alguns catalans van viure plàcidament després elogiats sota lépoca Pujol, com ara Juan Antonio Samaranch (qui durant la guerra fa ver de metge al bàndol republicà per poder passar a França i dallà al bàndol franquista, i que va ser membre de Falange i va ocupar càrrecs públics sota la dictadura, molt abans del à la ville de Barcelona). Daltres en van ser voyeurs complaents (com ara Salvador Dalí, qui va deixar a lEstat Espanyol com a hereu en el testament, no pas a la Generalitat) o beneficiaris econòmicament. Sobre això Televisió de Catalunya va passar un reportatge molt interessant sobre els darrers alcaldes catalans del franquisme, la major part dels quals ho van continuar sent durant els primers anys de la democràcia sota les sigles de Convergència i Unió, quina gràcia oi?. Per cert, el documental es va passar en época del tripartit, evidentment. Per tant, es pot concloure que la llengua catalana va ser víctima de les dictadures, però no els catalans, entre els quals nhi va haver que les van aplaudir i provocar, qui en van ser fins i tot braç executor o qui sen va beneficiar. I això cal no oblidar-ho mai, perquè de víctimes de les dictadures nhi va haver moltes a tot Espanya, i de còmplices també. Insisteixo, canviar el present per desig dun futur millor és ànim que aplaudeixo, però pervertir el passat és propi o bé dignorants amb aires de cultes o bé de manipuladors, i quan els primers o els segons, o tots ells, agafen les banderes daquí, dallà o don sigui, és sempre motiu seriós de preocupació.
Posted on: Sat, 12 Oct 2013 13:38:54 +0000
Recently Viewed Topics
© 2015