Certs entorns del sobiranisme català dediquen més temps i més energies a pressionar el Govern Mas i els partits sobre la data concreta d’una consulta que a treballar en l’extensió del concepte d’Estat propi entre aquells ciutadans que estan lluny del catalanisme o que són partidaris de mantenir l’statu quo. Aquest és un punt feble que mereix autocrítica. La història ens ensenya l’estratègia més eficaç. El catalanisme se n’ha sortit quan ha primat la suma i ha persuadit gent molt diversa: catòlics i laics, tradicionalistes i republicans, rurals i urbans, autòctons i nouvinguts, botiguers i proletaris, industrials i intel·lectuals, etcètera. Si el sobiranisme no intensifica l’explicació del seu projecte entre els no convençuts, no traspassarà mai el llindar que li permetrà assolir l’objectiu marcat. L’optimisme dels mobilitzats no pot tapar que, més enllà de les resistències gegantines dels poders espanyols, la consistència d’aquesta aposta rau en el fet que la solució sobiranista sigui adoptada per molts catalans aliens al catalanisme. No hi ha res més. Ara: al costat d’aquestes febleses, també hi ha sorpreses de signe contrari, que posen en relleu canvis de mentalitat inimaginables fa una dècada. Per exemple, en un recent dinar d’empresaris al Cercle del Liceu, deu dels quinze presents van manifestar-se partidaris, amb tota tranquil·litat, d’una Catalunya independent. La cara de qui havia convocat la reunió, una figura vinculada antany al PP, era tot un poema. (Francesc-Marc Álvaro)
Posted on: Mon, 01 Jul 2013 09:57:52 +0000