La mala fama de los catalanes Logo Valencia Hui Els valencians i la fama dels catalans (I) Agustí Galbis.- L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols. Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades. En esta serie d’articuls, estudiarem les raons per les quals, ya des de l’edat mija, dir-li ad algu “català”, es converti en una especie d’insult, que prengue força principalment, en el renaiximent italià. El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l´intent de manipulacio de l´integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l’“il·l·lustrissim” profeta i membre de l´A.V.L, Antoni Ferrando Francés. Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent: “El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (”de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”. Es tracta d´una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi”” . Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”. Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindrien sentit”. ¿Pot quedar mes clar que dir-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nacio), es una acusacio injuriosa, o un insult? El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia”, (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogna / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l´avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.” Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina comèdia” diu: “…nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avarícia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”. El català Josep Pla, diu que Dant, en les seues paraules “Fa referència a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”. I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235 -1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalanorum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patriae libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est servire italicis, non dominari…”. Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “barbaros” i enemics de l’iglesia romana. Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no dominar-los. (p. 145-146. de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia…”). Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d´Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”, llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians volien separar-se de la Corona d´Aragó… La situació de Sardenya no era pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s´estimaven mes ésser morts que catalans”. I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosario Gregorio (1833), pel qual sabem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d´intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona, di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament. Vejam com “català” es converti en un adjectiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provincia di Spagna…” Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya. En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collezione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chiamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termine era divenuto sinonimo de cupidigia, come l´usura avea nome de Caorsa...” Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonima d´avidea o avaricia aplicant-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques. Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats. En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce - Renaissance - 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d´Aragó se l’injuria diguent-li català. En la p.70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Schüller Piroli (Edicions Alfons el Magnànim 1991), llegim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols. Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 - Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”. Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayut, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els barbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat -ni trobaran- ni una sola cita historica d´un valencia que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d´insults. Ridicul ¿no? Catalanes historicamente mal vistos Els valencians i la fama dels catalans (II) Agustí Galbis.- En acabant de l’introduccio de l’articul anterior, es normal preguntar-nos per les raons d’eixe “carinyo” que despertaven i desperten els catalans, que han fet, que dir-li ad algu “català”, haja segut considerat com un insult. Anem a comprovar, com els catalans, per la seua forma de ser o de comportar-se, aixina com pels actes que historicament han protagonisat, s’han guanyat una fama no massa bona. En primer lloc s’hauria de parlar, encara que siga per damunt damunt, dels pirates o corsaris catalans. Seria fals dir que la pirateria fon exclusiva dels catalans, perque hi hague un temps en que esta “activitat” era considerada complementaria del comerç i fomentada per les classes dirigents dels pobles. Aixo no lleva el fet, de que la pirateria catalana, fon especialment activa i coneguda per tota la mar Mediterranea, escomençant a ser perseguida quan es converti en font dimportants conflictes diplomatics. En la p.79 de “Tra l’inferno e il mare” de Anna Spinelli, llegim: “I catalani, tra il XII e il XIV secolo si dedicarono alla piratería contro le navi veneziani”. En “Revue de l’Orient chrétien” p.366, trobem que “Toute la Méditerranée orientale était infestée de pirates catalans…”, es dir que l’orient de la Mediterranea es trobava infecte de pirates catalans. La p.410 de “Recherches et matériaux pour servir à une histoire de la domination...” nos informa de les devastacions comeses pels pirates catalans: “…dévastations commises sur ses côtes par les pirates catalans…”. El llibre “Studi in Memoria Di Federigo Melis”, nos conta en la p.474, que els genovesos eren les victimes principals dels corsaris catalans: “…i genovesi, vittime principali dei corsari catalani…”. Michelle Giusseppe Canale en “Nuova istoria della republica di Genova…” nos diu que “I catalani, piu ladroni che veri nemici, pirateggiavano…”, es dir, que els catalans eren mes lladres que verdaders enemics i piratejaven. En directe, en “Istorie fiorentine” el famos Machiavelli (1469-1527), escriu: “fu preso da corsali catelani, e messo al remo”. Tenen l’honor de tindre llibres dedicats, com “Marinai, pirati e corsari catalani nel basso medioevo”, de Unali Anna. Tambe els valencians hem patit (i patim) l’enronia d’alguns catalans de piratejar i furtar lo que no es d’ells. El “Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim”, referit a l’any 1462, nos fa saber que: “Disapte, a XVIII° de març, de mati, fonch l’armada de Catalunya en lo Guerau, (Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren”. I encara mes: “Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça”. Mes coneguda, per haver segut Ramon Muntaner protagoniste dels fets que nos conta en la seua Cronica, (escrita entre 1325 y 1332), es la “gloriosa” participacio dels catalans en la carnisseria dels almogavers en l’orient d’Europa (1303-1388). Segons els catalans, els almogavers formaren la “Gran Companyia Catalana”. Hem de saber, que els almogavers eren uns mercenaris de la guerra, uns indocumentats, als qui Muntaner descriu en el cap. 61 de la seua cronica, diguent d’ells, que anaven “…cascuns ab son sarro a costes…”, a on portaven “…un pa per cascun dia, e no pus…” afegint que “puis del pa, e de l’aiga, e de les herbes passen llur temps”. Devien tindre tan mala traça que Muntaner nos diu que “…les gents de Messina, qui els veeren tan mal enrobats, e ab les antipares en les cames e les abarques als peus e els capells de rets en testa, digueren: ¡Ah Deus e com havem aüt goig perdut! ¿E que gent es aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? ¿I que podia esperar-se d’esta gentola? Puix barbaritats i bestialitats, de les que Muntaner pareix alegrar-se quan diu: “…hi feren tanta carn que aço fo una gran meravella”. El valencià Francisco de Moncada (1586-1635), va escriure el llibre “Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos”. Per ell sabem que: “quedó entre los griegos hasta nuestros días por refrán: “La venganza de catalanes te alcance”. Esta es la mayor maldición que entre ellos tienen agora la ira y el aborrecimiento”, nos informa tambe de que “Los griegos dicen que Cícico y toda su comarca quedó destruída por las crueldades y robos de los catalanes...”, afegint que diuen que “…hicieron más daño en las ciudades de Asia que los turcos enemigos del nombre cristiano…”. Llegim que “…despedazaban cuerpos inocentes, por la edad incapaces de culpa; hasta los animales quisieron entregar a la muerte, porque en el lugar no quedase cosa viva”, senyalant que “Este fue el hecho de los catalanes condenado de los antiguos y modernos escritores por muy feo: pasar en Europa a los bárbaros infieles enemigos del nombre cristiano…”. I com als catalans, a catalans no hi ha qui els guanye, damunt, es senten pero que molt satisfets, assimilant “tanta carn”, a una gesta imperial, mitificant els fets en obres lliteraries i politiques. I gros degue de ser, quan en el llibre “La dissoluzione delle signorie latine in Morea di fronte alla turcocrazia” de Walter Haberstumpf, llegim que “Già nel 1322 il pontefice Giovanni XXII, scrivendo al patriarca di Costantinopoli e all’arcivescovo di Partazo lamentava che i Catalani vendessero coloni cristiani ai Turchi” v. Acta Ioannis XXII (1317-1334), ed. A. L.TÂUTU, Vaticanis 1952 [C.I.C.O., series III, vol. II, tom. II], doc. 64, pp. 121-122 (1322, ottobre 1, Avignone). Es dir, el papa Joan XXII, es queixa de que els catalans venien cristians als turcs. ¡Lo que fera falta en benefici propi! Y la fama s’extengue en el temps. Góngora en “Y diga que yo lo digo” escriu: “El doctor mal entendido/De guantes no muy estrechos/Con más homicidios hechos/Que un catalán forajido”. “Catalán” i “forajido”, es dir, el sumum dels sumums. En el llibre “Historia del pensamiento político catalán” llegim que “El imperio muntaneriano no fue imposición violenta de conquistas, sino la difusión por el Mediterráneo de las libres instituciones catalanas”. I aço deu ser tan “cientific” com dir que Jack “el destripador” fon una mongeta beata que sacrificà la seua vida per els demes. ¡I es que lo que no facen dir els catalans! Recordem que Dante, en la Divina Commedia, parla de “l’avara povertà di Catalogna”. Per a entendre la part de “pobrea”, que acompanya a l’acusacio d’avaricia, nomes hi ha que imaginar-se a un dels indocumentats almogavers catalans. Muntaner, en el cap. 29 de la seua “Cronica” diu: “E negu no es pens que en Catalunya sia poca provincia… si be les gens del món, la major part, los fan pobres”. I nomes em fet que escomençar a donar eixemples de lo “volgudissims” que eren els catalans, rao per la qual la paraula “català” acabà sent un insult en el qual se nos esguità, en alguna ocasio, als valencians. Els valencians i la fama dels catalans (III) Agustí Galbis.- En el llibre “Bodas reales entre Francia y la Corona de Aragón…” de Rafael Olivar Bertrand, consta el contingut de la carta que G. de Albalato, enviat aragones a la cort pontificia, escriu a Jaume II, en l´any 1301 en la qual es reproduix el dialec entre el Papa Bonifaci VIII i el rei Carlos de Sicilia: “Dixit autem Papa: Immo est magnum miraculum quod aliquis catalanus faciat bonum, et ego non inveni numquam qui faceret, nisi modo (?)…” es dir, que el papa digue que mai havia trobat un català que fora home de be i que era un gran milacre trobar-ne algun. D´este papa, que, a mes d´aço, hem vist, que adjectivava als catalans com a “barbaros” es curios llegir: “Benedetto Gaetani, era miembro de una noble familia de origen catalán”. La “Nuova Cronica” del croniste florentí Giovanni Villani, (1275-1348) nos parla de que els catalans son traïdors per naturalea: “E conoscendo il re di Francia, che il re Piero d´Araona era ardito e di gran cuore, ma come Catalano, di natura fellone…”. En “Ottimo Commento della Commedia (L’), t. III Paradiso”, anonim de l´any 1334, llegim: “la quale questione muove per quello ch’è detto, che il re Ruberto guernisce il suo lato di gente povera ed avara Catalana... “Es dir s´insta a que el rei Robert es protegira de la “gent pobra i avara catalana”. Franco Sacchetti, escritor i diplomatic de Florencia (1332-1400) en “Il Trecento novelle” identifica com a costum de catalans la guerra cruel, perfida, sense discrecio ni humanitat en la que tots s´assessinen entre ells, quan diu que “le guerre vengono spesso sì crudeli e sì perfide, che sanza alcuna discrezione e umanità, con ogni modo disperato l’uno uccide l’altro; e li Catalani l’hanno aùto molto per costume”. Flavio Biondo, fon un historiador i humaniste del Renaiximent italià (1392-1463) En Historiarum Dec. III, Lib. IV, llegim: “…poichè Giacomo Da Vico o temendo, come poi disse, le perfidie dei Catalani che la difendevano…”. Masuccio Salernitano (1410-1475), va escriure “Il novelino”. En l´”Argomento” de la “Novella XL”, llegim: “…e dolese de la malvagità e tratti catalani.”, es dir que es va doldre de la maldat i tracte dels catalans, concretant en la “Narrazione”, “fusse stato provisto che de prattiche e tratti catalani se guardasse”, es dir que havia estat previngut que de la practica y tracte dels catalans es guardara. L´humaniste Coriolano Cippico (1425?-1493?), en “Delle guerre de’ Veneziani…” diu: “uomini forastieri d´infima condizione, e che già erano stati corsari; la maggior parte del quali era di quella provincia di Spagna citeriore, che al presente Catalogna vien nominata”, es dir, que la major part d´homens forasters d´infima condicio i que havien segut corsaris, provenien d´aquella provincia de l´Espanya citerior, dita Catalunya. (p.67 de “Lettere al senato veneto annotate per E. Cornet”). Cristoforo Landino (1425-1498), en el seu comentari sobre la Divina Comedia explica que es “proprio ex naturale alli Catelani essere avari e cupidi…”. Es dir que es propi i natural dels catalans ser avariciosos i gomiosos. Alessandro Vellutello, explicava en 1534 “per esser l’avaritia… peculiar de’ Catalani, non solamente povertà, ma somma miseria”. Es dir, per ser peculiar dels catalans no solament la pobrea sino la suma miseria. Ludovico Guicciardini, florentí (1521-1589), en “Le ore di ricreazione” fa dir a un dels seus personages: “Messere, datemi una limosina per l’amor de Dio, ché io sono uscito delle mani de’ Catelani”, es dir, que demanava almoina per haver eixit “de mans de catalans”, com si haguera eixit de l´infern. Pel llibre, “La vita e le opere di Giovanni Botero” de Carlo Gioda, sabem que este jesuita (1533-1617) escrigue que els catalans “son di natura veemente e capricciosi; il que mostrano lor costumi, canti e balli, tutti pieni d´una certa asprezza…”. Prova de dita fama son les expressions repetides en la lliteratura italiana. “Giovan Battista Basile (1575-1632), napolità, en “Le Muse napolitane” fa malaïr a un personage exclamant: “Te sia data lanzata catalana!” Com a frase feta, la repetix en “Lo cunto de li cunti”: “che te sia data lanzata catalana o che te sia data stoccata co na funa”. I en “Posilecheata” de Pompeo Sarnelli (1692-1724) llegim “Chesta non fu parola, ma stoccata catalana a lo core de Jannuzzo...”. En “Vitta scritta da lui medesimo” de Pietro Giannone (1676-1748) ya trobem la fama d´agarrats dels catalans. Diu: “…la risposta del catalano era: no hai dinero” i repetix: “…alla terribile voce del catalano: no hai dinero”. Barbars, avariciosos, pobres miseriosos, agarrats, gomiosos, rapaços, cruels, vehements, caprichosos, traïdors… son les perles i floretes que es varen guanyar els catalans entre els italians. Tampoc entre els valencians era massa bona l´opinio sobre els catalans. Recordem el resum del contingut de les tres cartes que escrigueren el Jurats de la ciutat de Valencia en 1421, (“Valencians i catalans (IV)”, Valéncia hui 24-08-2007), en les que dien que els catalans, no pensen nomes que en ells. (“Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells...”). Intenten que ni es parle dels valencians (“...ne de aquells feta mencio alcuna...”) No volen que els valencians conseguim prestigi (“...que nostres valencians no sien reputats...”). Intenten furtar-nos lo nostre (“...procurar-nos minves e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis...”). Com sempre, es menegen molt be en el poder (”E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder”). Quevedo, en la “Historia de la vida del Buscón”, referit a un català en concret diu: “… y siempre andaba apuntando con él el catalán, el cual era la criatura más triste y miserable que Dios crió”. En carta enviada a D. Francisco de Oviedo, en febrer de 1645, esta volta referit a tots els catalans escriu: “Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Per eixes expressions, els catalans han dit de Quevedo que es “El primer catalanofob documentat”. ¿El primer? Crec haver documentat que Quevedo es troba prou arrere d´una sucosa i llarga llista de personalitats que no opinaven massa be dels catalans. Luis Cabrera de Córdoba en “Relación de las cosas sucedidas en la corte de España desde 1599 hasta 1614”, va escriure que “los catalanes son muy porfiados en lo que pretenden, y así han salido con todas las cosas que les ha importado” I prou pijor que els catalans son els catalanistes valencians. ¿Consentirem que se n´ixquen en la d´ells? ¿Deixarem que assessinen la cultura valenciana? Els valencians i la fama dels catalans (IV) Agustí Galbis.- Em vist que l’apelatiu de català, s’ha aplicat en ocasions ad algun valencià, com a insult. Anem a vore lo que diu Agostino Sottili, en la p.272 de “Petrarca 1304-1374…”: “le denominazioni valenziano e catalano non vanno prese eccesivamente alla lettera, perché essendo il regno di Valenza un posseso della corona d’Aragona come la Catalogna, l’appellativo di catalano o aragonese veniva indifferentemente rifilato pure a valenziani”, es dir, que la denominacio de valencià i català, no hi ha que pendre-la a la lletra, perque estant el regne de Valencia en la corona d’Arago, com Catalunya, l’apelatiu de català o aragones, s’aplicava indiferentment a valencians. I el acatalanats valencians, no es que s’ho prenguen a la lletra, sino que pretenen convertir-ho en la pedra filosofal que demostra “que els valencians formaven part d’una sola nació catalana” (Antoni Ferrando dixit en la p.162 de “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”). I es que pareix que no sapien que els apelatius geografics, depenent de l’epoca i de qui partiren, han segut variables. Seguint l’argumentacio d’Antoni Ferrando, anem a demostrar, segons la seua desficaciada “ciencia”, “que els catalans formaven part d’una sola nació franca”. Com ya varem vore, el comte de Barcelona Ramon Berenguer II es considerat com a “franc” i no com a “català” en el “Poema de mío Cid”. Es relaten fets succeits en l’any 1082: “Remont Verenguel de Barçilona la mayor”, fon pres per el Sit: Verá Remont Verenguel -tras quien vino en alcanza / oy en este pinar de Tévar- por tollerme la ganancia /Todos son adobados -quando mio Çid esto ovo fablado / las armas avién presas- e sedién sobre los cavallos / Vidieron la cuesta yuso- la fuerça de los francos. El català Elies Serra Ràfols, escrigué “Contribució catalana a la conquesta de Canàries” dins la “Revista de Catalunya” nº 9 (1928) pp.42-51. La “gesta” de la contribucio catalana a la conquista de Canaries, consisti en varies expedicions a partir de l’any 1342, que tenien com a unic objectiu el fer esclaus. Ibn Jaldun (1332-1406), en el Lib. I, C. 2, de la seua obra “Muqaddimah” escriu: “Según tenemos entendido, algunas naves de los francos, habiendo tocado esas islas hacia mediados de la presente centuria, atacaron a los habitantes; los francos lograron botines y llevaron algunos prisioneros, que vendieron unos en las costas del Maghreb-el-Aqsa”. (Introducción a la historia universal (Al-Muqaddimah). Estudio preliminar, revisión y apéndices de Elías Trabulse). Com els catalanistes tenen el “privilegi” de poder explicar el per qué de les coses, Josep Amengual i Batle diu: “La confusió entre francs i catalans de part dels esclaus, que informaren per l’Àfrica del Nord, res no té de sorprenent. Els francs eren molt més coneguts, a causa de l’imperi creat per Carlemagne”. ¿Son incapaços de vore que una explicació similar es valida en mes d’un cas de confusio entre valencians i catalans? Els catalans eren mes coneguts que els valencians a causa de les seues “heroïcitats” que havien protagonisat per tota la mar Mediterranea, i mes d’un, que no tinguera l’intencio d’insultar, s’enganyaria. Els catalans parlen de “La Gran Companyia Catalana”, quan es referixen a la carnisseria dels almogavers en l’Orient d’Europa (1303-1388), en la que no hi ha dubte que els catalans es degueren fer notar. El vicari del ducat d’Atenes de la “Grandissima Companyia” s’autotitula “magnificus dominus, dominus Alfonsus, excellentissimi domini, domini Federici, Dei gratia regis Siciliae filius, ac felici Francorum exercitui in ducatu Athenarum et in aliis partibus Romanie imperii”. En el seu sagell de plom podem llegir: “Sigillum felicis exercitus Francorum in Romanian parti comorantis” El mateix Ramon Muntaner nos fa saber en la seua cronica que “…Antoni Spindola dix a l’emperador que si ell volia que son fill lo marques hagues per muller la filla de misser Opisin Spindola, que ell li gitaria los francs de Romania.” I ve l’“explicacio” dels catalans: “Els àrabs per la seva part, durant les croades van estendre el mot franc a tots els cavallers cristians. És per aquest motiu que, tot i no tenir res a veure amb els francs, en el periple dels almogàvers per terres de l’Àsia fossin considerats per als turcs com a francs.” Vegem que l’intent d’explicació es prou roïn, perque si eren els turcs els qui consideraven als catalans com a francs, ¿Farien els turcs els sagells de plom a on diu “exercitus Francorum” o el varen fer els almogavers? Comprovem que, aixina com el Sr. Ferrando, no troba ni una sola cita historica d’un valencia que es considere català, si fora deveres, que tots els almogavers eren catalans i formaven “La Gran Companyia Catalana”, que no ho es, resultaria, que sí que trobariem catalans que es consideraven francs ¡en el sigle XIV! I no nomes s’ha considerat als catalans com a francs. En “Historia de los heterodoxos españoles” de Menéndez Pelayo llegim: “Ha de advertirse, además, que las palabras provenzal y catalán se tomaban a veces como sinónimas en la Edad Media; así Enrique de Gante llama provenzal a S. Raymundo de Peñafort, que era barcelonés, como todos sabemos” ¿Sera que “que els catalans formaven part d’una sola nació provençal”? En “Tesoro de hermosos textos de gentes de la península”, de Abu-I-Jasan G’Alí ben Besaam (1077-1147), llegim: “…excitó a un cierto perro de los perros gallegos, llamado Rodrigo y apellidado el Campeador. Era éste un hombre muy sagaz, amigo de hacer prisioneros y muy molesto. (“Rodrigo el Campeador” 1857 de Manuel Malo de Molina p.121). I nos advertix Malo de Molina en la p. 117: “Y ahora es oportuno advertir que, aunque se dice el tirano de los gallegos, bajo esta denominación se comprenden los castellanos y leoneses, a quienes Ben Besaam y los escritores de su tiempo apellidaban gallegos…” I en el llibre “Recuerdos de un viage por España” de Francisco de Paula Mellado, llegim que “A los reyes de Asturias, llamaban siempre los árabes reyes de Galicia, nombre que extendían a todo el territorio comprendido en la Galicia propia, Asturias, Vizcaya, Guipúzcoa y parte de Navarra; en fin desde el Miño hasta los Pirineos, era para los árabes tierra de Djalikiah (Galicia). También el papa Juan VIII, llama a Alfonso III en un breve, rey cristianísimo de las Galicias”. Miguel Asín Palacios, publicà en 1939 un passage del cordoves Ibn Hazm, mort en l’any 1063, que dia: “El berberisco, cuando habla árabe, y quiere decir ‘al-ša?ara’, dice ‘al-sa?ara’. Y cuando el gallego habla árabe, sustituye las letras ‘ayn y h?’ por la letra h?”. Seguint a Manuel Malo de Molina, Ibn Hazm, es referiria tambe a castellans i lleonesos. Hem de senyalar, que castellans i lleonesos tenen la sort de no tindre a un Antoni Ferrando, que en estes proves cientifiques estaria venent-los als gallecs, al demostrar “cientificament” que castellans i lleonesos “formaven part d’una sola nació gallega”. ¿Que hem fet els valencians per a mereixer-nos estos “cientifics de secà”? I com es dificil de creure que siguen tan trompellots, es llicita la pregunta: ¿Quins interessos i quants diners hi han darrere d’este engany que preten la despersonalisacio del poble valencià. Els valencians i la fama dels catalans (i V) Agust Galbis.- No hi ha dubte de que els castellans sabien diferenciar perfectament a aragonesos, valencians i catalans. Pero pareix ser, que lus de catal com a insult, tambe arral en Castella. Salvador de Madariaga en Memorias de un federalista nos informa de que Ferran el Catolic, natural de Sos (provincia de Saragossa), era considerat despectivament com a senex cathalanus (vell catal) o catalanote. I es que sha volgut transmetre la falsa idea de que els valencians erem considerats catalans en les relacions internacionals. I aixo no era cert per a coses que anaren mes alla de linsult. En larticul I desta serie, hem vist com en els archius sicilians de 1391, sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani., es dir en la Sicilia del s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament. Laurentius Valla (1407-1457), escriu la Gesta Ferdinandi regis Aragonum. Parla de valencians i catalans quan diu: ab Aragonensibus in Alcanitio, a Valentinis in Tragera, a Catalanis Dertuse, quia hec oppida finitima sunt aliis duabus provinciis. Giovanni Antonio Campani (1429-1477), humaniste napolit, escriu en Opera selectiora. Quibus continentur De rebus gestis Andreae Brachii: Nam Valentinis, Catalanis, Hispanis, Italos natura infensos esse. Vegem que, encara que considerant-nos a tots enemics dels italians, separa clarament Valentinis de Catalanis. En la p. 510 del llibre Dizionario geografico, storico statistico, commerciale degli stati di S.M de Vittorio Angius consta document soto la data de 29 de marzo del 1488, estratta dal-lArchivio del municipio di Cagliari que diu: XXX. Item Che gli abitatori come lo erano quelli di nazione catalana, aragonese e valenziana. El dietari del capell dAlfons el Magnanim, en la p.363, referit a lany 1474 diu: Diluns, a XII de deembre, vench correu com lo francesos avien presa Eunamolts nobles e cavales e molta gent de be als aragonesos; valencians an lexat cavals, armes e destroats e lexat anar; als catalans tenen presos e tramesos en Frana. Vegem que els francesos diferenciaven perfectament a valencians de catalans. Als valencians els deixen anar i als catalans els mantenen presos. Pero la fama dels valencians era molt distinta de la dels catalans. Garcia de Resende, (1470, 1536), portugues, publica el Cancioneiro Geral, a on llegim: Se foreys Aragoes/ ou ssensabor Castelhano/ ou doe Valeneano. Hem vist que els catalans, historicament, no han segut massa ben estimats. Y la veritat es, que hi ha catalans que sho guanyen. En 1918, Francesc Pujols public el llibre Concepte general de la cincia catalana. Dell sha dit escriptor, gran humorista, poeta i folsof catal En el cap. XVIII, diu: els reis de la terra o els qui governin les nacions, sagenollaran davant Catalunyadels catalans sen dir els compatriotes de la veritat i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat,i sser catal equivaldr a tenir les despeses pagades a tot arreu all on un hom vagi,quan els estrangers veuran un catal es pensaran que s un savi que porta la veritat a la m, i aix far que quan Catalunya es vegi reina i senyora del mn ser tanta la nostra fama i ladmiraci que sens tindr a tot arreu que hi haur molts catalans que, per modstia, no gosaran dir que ho sn i es faran passar per estrangers. Davant este text, per a salvar la cordura mental de lautor, nomes podem pensar que escrivia en clau dhumor. El problema es que molts catalans, a eixa rastrera de destrellats la nomenen Profecia den Pujols I No es aixo senyal duna perillosa malaltia? De veres sho creuen? Si estan esperant que passe aixo, no van per massa bon cami. Salvador Canals, escriu en 1901 en la p.447 de Nuestro tiempo: Adquiere en estos das grandes bros entre los catalanistas aquel ideal de invadir las dems regiones, que era una de las ideas fundamentales de D. Valentn Almirall en su obra Lo catalanisme Vegem, que lideal de invadir, fa temps que ha comenat. Darrere de latac a la llengua valenciana, esta la negacio de la cultura valenciana. Llengua catalana, cultura catalana, diuen. I no hi ha poble sense cultura. I sense poble valenci, el territori esta erm i preparat per a ser dirigit com un ninot. Llengua catalana, cultura catalana, pasos catalans es el silogisme. Els corcons catalanistes, manipulant lhistoria, han volgut despersonalisar-nos i fer-nos creure que els valencians formaven part duna sola naci catalana. En esta serie darticuls hem vist que en ocasions dir-li ad algu catal no era mes que un insult no nomes dirigit a valencians. I hem comprovat el per qu. Hi haura oportunitat de descubrir la manipulacio dels catalanistes quan sha dit catal a un valenci en uns atres contexts. Ningu no va a vindre a traure-nos les castanyes del foc als valencians. Si hem de dependre alguna cosa dels catalans es precisament, que ells no esperen. I el meninfotisme no es bo. Crec interessant tancar esta serie darticuls, reproduint un pasqui que sescamp per la ciutat de Valencia en setembre de 1647. (A:C:A.; C.A.-660; exp 63, fol 1 al 4). Diu dirigint-se al Poble Valenci: Cert quem tens molt espantat Poble Noble y Valeros de que rabiant com un gos no busques la llibertat Gran plaga tens que curar qui et governa te atropella y si hui sofrixes sella dem et voldrn albardar No boveches poble orat que si busques bon govern Napols Messina y Palerm bon exemple te n donat. Catalanes historicamente mal vistos
Posted on: Tue, 26 Nov 2013 15:47:23 +0000
Trending Topics
© 2015