Reflexions dalgú que pateix front la indeferència i labandó del seu propi govern! Avuí ha acabat la Setmana Taurina de Llíria, el meu poble. Eixe poble tan extrany on la gent sempre decideix marcar-se com els bous, en ferro, si se és dun bàndol o daltre, en fi, si se és més tonto o re-tonto. Durant aquesta setmana la meua família i jo hem tingut que fer front a la mort de mabuelo, de 86 anys, home treballador i honrat, qui preferia una crisi en la democràcia a un benestar dintre duna dictadura. Qui confiava doncs, en els mandataris. Mabuelo ha mort de vellea i dun càncer que va arribar a la metàstasi. Això ha suposat 2 setmanes, 15 dies, al llit, sense cap medicació per al dolor, postrat i a sa casa, perquè en lhospital que ens pertany per comarca: Arnau de Vilanova, ens varen dir que sen anarem a casa, que alli no podien fer-li res i en poques paraules que estorvaba. Quan arribem a Llíria, ens avisen de que al nostre poble, eixa ciutat de la música amb el títol de Ciudad amigable con las personas mayores, no arriba latenció hospitalària i per tant, que si necessitem alguna cosa que cridem al telèfon durgències. I que ells ja vindran quan puguen, perquè hem dentendre que sóm massa i las cosas de palacio, van despacio. Però allò que mes crispa no és la indeferència de la Sanitat Aspañola i de la propia comarca o muncipi, sinó que a Benissanó, la Manrrasania de tota la vida, si que arriba i també a Olocau, votant-se Llíria amb una gràcia desmeçurada. Hem dentendre que mabuelo podia tindre una mort gens digna, perquè España va bien, però que el pare del Conseller de Governació no, perquè clar, ells són qui manen. Per circumstàncies de la vida, per enxufes de sempre, mabuelo no va tindre la mort dolenta que possiblement shavera dut a terme de no ser per la intervenció duna familiar que treballa en la Fe. Dóne gràcies a qui siga, al destí supose. Però avuí estic asi, el dia en que la Setmana Taurina ha acabat, per a dir que al meu poble no hi ha ni un euro per a Sanitat ni Educació, però si 14.000 per a bous. I ho dic deixant a banda a les penyes taurines que durant anys es deixen la pell per a aconseguir les festes que desitjen. Amb ells no van les meues paraules, perquè ells ho fan amb el seu esforç i el diners de la seua butxaca, i soc la primera que estic ahi, en la plaça, per a gaudir deixos animals. Ho dic perquè en aquests actes, lajuda que provinga dels Ajuntaments sobra quan molts veïns han de rebuscar en el fem per a dur-se alguna cosa en la boca. I quan no gasten ni un dells per a llevar les barreres arquitectòniques del poble, per a que la gent major i els minusvàlids puguen ser persones tan normals com quansevol. Mabuelo viu al record, ja no existeix, no eixirà mai amb la seua cadira de rodes, ni necessitarà ajuda hospitalitària però per ell i per tota eixa gent que ho ha patit i ho seguirà patint li demane al meu govern i al meu ajuntament, que facen les gestions que siguen necessàries i que si creuen que no valen, que sen vagen a sa casa. Però que no facen més mal, que la vida ja et posa les suficients pedres pel camí. (PP de Puta Pena)
Posted on: Sun, 13 Oct 2013 20:49:57 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015