Ser català és cansat però no voldria ser res més. Sóc de l’any 1951 per la qual cosa el cansament ja comença a formar part de la meva vida quotidiana. És allò de...que si avui l’esquena, que si em fan mal les cames, que si em canso molt, que si les escales, que si....és com el “si no fos...” Però a part del cansament lògic i normal, els de la meva generació i els de les immediates anteriors i posteriors tenim un extra de cansament constant, permanent i inacabable. Parlo dels catalans que després de tot un ensenyament franquista (que això ja cansava!!) teníem l’humor d’anar a classes de català els dissabtes a la tarda. Classes en què, si bé de moment no notàvem el cansament, prou que el devia notar la nostra estimada professora que, sense cap més compensació que la nostra obstinada assistència, s’esforçava per fer entendre quatre normes bàsiques a aquells que, com jo, no havíem llegit mai en català i molt menys escrit. Érem als finals dels 60 i ja teníem 18 anys!! Cansa i molt! tants anys de donar explicacions. Tants anys d’anar pel món (i sense moure’s de casa) i explicar que el català no és cap dialecte, que som una nació sense estat, que som catalans des de fa mil anys...que tenim una cultura, una llengua pròpia...Als anys 60 i amb les meves primeres coneixences d’amistats estrangeres, he de reconèixer que fins tot em feia gràcia d’explicar totes aquestes coses a un polonès (llavors en dèiem polac) amb qui em cartejava i a una japonesa que vivia a Brasil i tants d’altres amb qui practicava anglès sense haver-ne sentit mai ni una paraula. Dic que em feia gràcia d’explicar-los-ho, tot i que no ho entenguessin massa. Però cansava!! Van arribar els 70 i tanta “mani” tant de “gris” tant de senyera amagada (i no pas estelada!) i tanta por en la clandestinitat cansava i cansava molt. Mor el dictador i vinga som-hi! a ser els primers perquè et canviïn el nom del carnet d’identitat i et posin, per primera vegada, quan ja tens més de 25 anys el teu nom en català. Aguanta les mirades de rebuig per part dels que feien aquest tràmit –no pas de tots naturalment- Però sí! Cansa preparar tots els papers que es necessitaven i que no eren pocs. I cansa sobretot que, després de més de trenta anys d’haver fet catalanitzar el meu nom, encara m’arribi algun paper oficial, o no, amb María Nieves. No cansaven que il•lusionaven els primers mítings, la confusió i proliferació de sigles, l’esclat de llibertat que s’intuïa després de la negror. Però cansava ja als anys 80 aquesta divisió, aquesta manera de dir el mateix però lluitant per dir-ho diferent...Al final fas una tria i penses: si anéssim més junts, tot plegat no seria tan cansat... Cansa que després de tantes manifestacions de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia” encara estem on estem. Cansa que sempre sembli que hàgim de demanar perdó per ser com som i hàgim d’estar-los agraïts per deixar-nos-ho ser. Cansen les anades i vingudes al Constitucional. Cansen les bones cares dels partits estatals quan et necessiten i el menyspreu i rebuig amb la seva prepotència quan no ens volen per res més que per pagar. Cansa que hagis de tornar a explicar la teva història perquè sí, ara podem ser molt més coneguts... però no, necessàriament, més compresos. Cansa haver fet mil i una recollides de signatures per mil i una causes. Arriba un moment que ja ho fas d’esma i maquinalment per demanar una cosa que ja seria de lògica no haver de demanar. I arribem al 2000 molt cansats, exhausts! I malgrat el nostre cansament, tornem a lluitar, tornem a sortir al carrer. Intuïm una nova aventura que es diu INDEPENDÈNCIA i que abans, molt pocs i només quan ningú no ens mirava corejàvem, més amb el cor que no pas amb la veu i –això sí- amb la boca petita. Han sortit les estelades i podem cantar IN-INDE-INDE-PEN-DÈN-CI-A. I ho cantem ben fort i els de la meva generació encara ens mirem i constatem que SÍ que som nosaltres qui ho està cantant. Nosaltres, els que corríem davant dels grisos, els que repartíem les octavetes ciclostilades i que ara estem vorejats de milers i milers de persones, joves, molt joves i grans i molt grans. I això ens il•lusiona, ens anima i ens desfà el cansament...que queda latent per tornar a manifestar-se quan hi ha un sotrac. Tenim l’emoció a flor de pell i plorem quasi quan veiem les manifestacions de 2010 i 2012, quan encara a dia d’avui, tretze de setembre de 2013, no tinguem paraules per definir el que va fer que fos possible la Via Catalana per la Independència de fa dos dies i estem tan i tan il•lusionats perquè intuïm que encara estarem a temps de veure el nostre país sobirà, independent i lliure. Perquè, com deia al començament, ser català és molt cansat però no voldria ser res més. Com en els versos del Llach.... sempre em sabré malalt d’amor pel meu país. Malalta (de cansament) però il•lusionada i esperançada pel meu país. NEUS VILELLA
Posted on: Tue, 17 Sep 2013 13:32:41 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015