Un dia em presentaren Chopin. El vaig estimar de seguida. Les meves amigues sen reien daquell amor impossible. - No en tens ni per començar -em digué Listz. El teu instint maternal et delata. En vols tenir cura. Anar pel món dient que ets la infermera dun geni. Quin trofeu per a la baronessa Dudevant! Cerques un nou artista per a la teva collecció damants. Esper que no li facis mal. Listz! Potser tenia raó. Com poder esbrinar-ho ara, quan el temps sescurça de manera implacable? Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. Sentir un preludi, una balada, colpejava el meu esperit, tot el meu cos, molt més que quan romania en braços de Pietro Pagello, aquell any trenta-quatre, a una Venècia emboirada, plena de fantasmes i estranys somnis de jovenesa. La música de Chopin... Ben cert que em vaig enamorar de la màgia que sortia de les seves mans blanques, com dalloteta tísica. Els metges digueren que no tenia la malaltia, que era una persona de constitució dèbil. Shavia educat entre laristocràcia. Jugava enmig de les sedes dels vestits de comtesses i duquesses. Un aviciat. Sempre havia patit del pit. La humitat de París li feia mal. Romania dies i dies tancat en la seva cambra sense poder sortir al carrer. Dissimulava els atacs de febre davant uns pares gelosos de la salut de les filles que, si haguessin sabut la seva malaltia, de seguida haurien acabat amb les classes que li ajudaven a sobreviure. Els pocs concerts que donava no bastaven per pagar lestudi, la decoració del piset on vivia, les flors que cada dia havia de posar damunt el piano. Sovint es deprimia i no podia escriure una nota. Tenia el cor a Polònia, ferida de mort, sota la cruel ocupació tsarista. Quan pensava amb els seus amics empresonats, morts al camp de batalla, restava setmanes en silenci, plorant. Tenia la sensació dhaver-los traït, dhaver fugit quan més el necessitaven. La ràbia que sentia, les seves contradiccions més amagades, els records dels anys de joventut sortien potents en la música que escrivia, talment una flama inabastable inundant el món de gemecs i exigències de llibertat. Era daquesta màgia que em vaig enamorar. La força tellúrica dun esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil. Vaig pensar que el sol de la Mediterrània li faria bé. Per això marxàrem a Mallorca, un imaginari paradís enmig de la mar on, illusions de lesperit, pensàvem tot seria possible: lamor, la creació més perfecta i absoluta, leducació dels fills. Volíem trobar la natura verge. El bon salvatge del qual parlava Rousseau. (de la novel·la de Miquel López Crespí El darrer hivern de Chopin i George Sand, publicada per Proa Edicions).
Posted on: Mon, 21 Oct 2013 11:44:39 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015