Versió original del discurs d’Artur Mas per a l’11 de setembre de 2013 Benvolguts catalans i els qui no ho sou, Celebrem un any més la Diada Nacional de Catalunya, el dia que ens permet publicitar quin és el nostre tarannà i quins són els valors que millor ens identifiquen com a govern: les tenalles, la trifulga i el fer com si res davant les dificultats són el millor exemple de la nostra duresa i una mostra inequívoca de la nostra voluntat de ser el que sempre hem estat: els qui han dictat les regles de com construir aquest país, la generació perpètua de l’oasi català que el construeix per a una mateixa condició de persones. Per cert, catalans, una cosa que no ve al cas: ahir vam inaugurar el Born, un espai que ens permet donar suport material al nostre discurs simbòlic i fal·laciós de la història de Catalunya, un espai del passat que utilitzem per fer veure que defensem en el present un país, unes institucions, uns drets, una llengua i una cultura que no tenen res a veure amb com eren fa tres-cents anys. És un espai que casualment hem inaugurat coincidint amb l’11 de Setembre, perquè és l’exemple que la història mal entesa d’un poble es pot fer servir en benefici d’aquella voluntat de ser el que nosaltres sempre hem estat. Efectivament, en un moment com l’actual més interessa no oblidar el passat, sobretot allò que nosaltres volem que no oblideu. Una relectura dels clàssics ens recorda que la història és el testimoni dels temps, i això ho podem aprofitar en benefici nostre i de la raó d’Estat. Què té a veure que els catalans de fa tres-cents anys, humiliats, vexats i deixats de la mà de Déu, fossin derrotats, amb la situació on ens trobem ara? Si aquells catalans no haguessin estat vençuts per les malvades tropes centralistes de fa tres-cents anys, ara no hauríem de fer retallades. Només la creença falsa, com avui i sempre demostrem descaradament, que la lluita dels nostres descendents era la prèvia de la lluita actual per la independència, ens permet entabanar el personal i esforçar-nos a fer unes lleis que faran que el futur d’alguns sigui més pròsper que el de molts altres. No sé què sentien els catalans de llavors, però sé que jo i els meus ens sentim amb suficient desvergonyiment moral per aprofitar-nos d’una situació de desfeta social i d’apropiar-nos d’una història comuna per tal de mantenir viva la flama de la nostra identitat simulada. Demà farà un any de la manifestació de fa un any, i dos anys de la de fa dos anys, i tres de la de fa tres anys, i quatre encara de l’anterior... i així ad infinitum. Durant tot aquest temps, nosaltres ens hem mantingut sempre ferms en el que diem, no canviem el nostre discurs, sempre és igual, que no es correspon l’anhel sincer del poble català de democràcia. Demà tornarem a tenir de part del poble una gran mostra de desig sincer i, en alguns casos, de compromís cívic per intentar frenar les relliscades que jo i els meus fem. Però és una mostra oportunament patriòtica que canalitzarem amb els actes institucionals. La mostra d’enllaçament de mans és molt romàntica, i ens serveix per ignorar el compromís cívic dels pocs que vulguin encerclar La Caixa com a reivindicació de sobirania i justícia socials, entesa diferentment de com jo i els meus l’entenem.Com fa un any enrere, la meva figura es faria malbé si li toqués l’aire al carrer al costat dels compatriotes que enllacin les seves mans. A més, el meu compromís envers això que tots coneixem és taaaan sòlid com fa un any i igualment clarament fluctuant: el poble de Catalunya ha de ser consultat l’any vinent, si no canvio d’opinió o convoco eleccions plebiscitàries. Taaaan ferm és el meu compromís amb el dret a decidir que, com he donat a conèixer aquests dies, estic disposat a renunciar a la consulta si pactem amb els malvats però amicals centralistes de Madrid, i estic disposat a usar tots els instruments legals per mantenir el poder a les meves mans fins al 2016, per facilitar que els ciutadans de Catalunya no s’equivoquin sobre el futur que volen. Així com el meu compromís porta a equívocs, no hi porta, en canvi, el seny que inspira la gestió d’aquest procés: que aparentem que ho fem en benefici de tots, perquè només simulant molt bé la nostra gestió podrem aconseguir els nostres objectius. El full de ruta està retòricament traçat, per tant a la pràctica podem fer el que convingui segons aquest nostre seny. Perquè al costat del full de ruta hi ha un Catalan Way, una “via catalana”, una manera de fer del tarannà liberal: oportunisme, equilibrisme, legalitat, patriotisme, esperit moderat i amplis acords de col·laboració... i poca entesa amb els que segueixen una “via catalana” alternativa, perquè qualsevol projecte de país ha d’estar al servei de qui es pot beneficiar de la seva apropiació, és a dir, dels pocs centenars de famílies de pur cep. Cada dia que passa ens apartem un mil·límetre més del full de ruta traçat, però gens de la nostra manera de fer. Alguns ens hi ajuden, perquè s’autoenganyen amb la transició nacional, que segurament és responsabilitat de tots, però jo en tinc l’última paraula. Reconec ara i aquí que el dret a decidir és l’objectiu polític primordial d’aquesta legislatura, i nola independència, però jo els confonc, perquè aquest és el que té més impacte públic i em legitima el full de ruta real. Però la legislatura s’enfronta a altres reptes, tot i que sempre es poden subjugar a la il·lusió de la independència: no frenar els rics del país, calmar-ne l’agitació social i enaltir-lo patriòticament. És a dir, passar de la molta concentració de capital, a encara més; de l’atur, a la proletarització; de l’aprimament de l’estat del benestar, a la seva privatització; de l’amenaça sobre les polítiques públiques (amenaça que en cap cas no té a veure amb el govern), a la realització d’aquesta amenaça; del deteriorament de la confiança del ciutadà, a un clima d’autoritarisme i falses aparences que la ignorin. Dret a decidir, enriquiment, classisme social i mera legalitat democràtica són totes elles parets mestres de la casa que volem construir. Fins ara, el vaixell amb el qual navegàvem cap a Ítaca no ens hi ha portat, pel mal temporal, malgrat que jo agafava molt fermament el timó. Però amb una casa la cosa serà diferent, perquè aconseguirem que totes les parets s’aguantin dretes, i farem servir el màxim d’instruments al nostre abast per reforçar totes aquestes parets i que no s’esquerdin, perquè sabem que hem comès algun error que podria fer que la casa es veiés afectada, però dels errors s’aprèn. La recessió no cessa, l’atur cada dia està més alt, la pobresa ja afecta una quarta part de la població; de les retallades no cal parlar-ne, i les finances públiques no les podrem estabilitzar si socialitzem el deute; l’èxit escolar és complicat d’arreglar i les persones malaltes han de posar-hi de la seva part per curar-se abans. En la nostra Diada Nacional fem veure que treballem per frenar-ho, però res d’això no desapareix: un país socialment desigual, econòmicament desequilibrat, culturalment apàtic i democràticament alienat. L’esperit que acompanya això es mostra igual per la Diada que en qualsevol altra dia, però l’entreteniment nacional ens ajuda a construir la ciutat ideal que volem construir. I al costat de tot això, la il·lusió de la conquesta de la llibertat. Salvador Espriu -que cito perquè sóc així de guai, perquè en commemorarem el centenari tot i que no té a veure amb l’obra del meu govern- ens deia: “Alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”. Però encara no l’hem assolida. Per això, en referència a la prepotència d’alguns, també advertia: “I això que diuen que tenim, i a ulls clucs ens ho hem de creure, els millors administradors que puguis desitjar”. Anys després que el meu partit comencés amb la seva obra, l’anhel de llibertat segueix ressonant i encara el podem fer servir en benefici propi, sense abandonar el joc que tant ens ha caracteritzat. Visca la Catalunya convergent! Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya.
Posted on: Wed, 02 Oct 2013 16:46:38 +0000
Recently Viewed Topics
© 2015