Germà Bel: La clau del procés serà la nostra actitud enfront del risc Entrevista al catedràtic deconomia, autor del llibre Anatomia dun desengany. La Catalunya que és i lEspanya que no va poder ser Amb el llibre Espanya, capital París, Germà Bel, catedràtic deconomia i membre del CATN, va evidenciar que a lestat espanyol les infrastructures shavien fet al servei dun projecte destat nació. Ara, amb Anatomia dun desengany. La Catalunya que és i lEspanya que no va poder ser (Destino), ha conclòs que aquest estat nació no vol deixar de ser com és. Bel hi analitza la percepció històrica entre Catalunya i Espanya com a realitats diferents i la incapacitat dEspanya de ser plurinacional. I ens diu que el desengany català ha inflat el secessionisme i ha desembocat en un procés irreversible que acabarà tal com una part important de la societat catalana desitgi que acabi. —Aquest procés és irreversible? —Hi ha una contradicció bàsica impossible de resoldre. La que hi ha entre un desig molt majoritari en la societat espanyola i en les elits dun estat uninacional, per una banda, i un desig majoritari en la societat catalana de no dissoldres en un estat uninacional. He arribat a la conclusió, sòlida, que això és impossible de resoldre, que les elits econòmiques i polítiques espanyoles i la majoria de la població no han volgut canviar ni voldran canviar. —La fatiga, les amenaces o la por ens poden fer desistir? —No crec que la por sigui un element important. Alguna gent pot tenir-ne, però la por satura. Ha estat un gran error de lestratègia de la por fer-nos fora de la UE més dun any abans duna consulta. Perquè no podem viure amb por un any, ningú no pot. És ridícul estar tot lany insistint en la por. La por torna paranoic aquell qui la pregona. En canvi, la capacitat com a societat dassumir riscos i incerteses em sembla un element més influent. Els processos de canvi sempre impliquen costos i beneficis, incerteses i riscos. La manera com la societat catalana encari això definirà el resultat. El procés català acabarà com una part prou important dels catalans, amb prou energia i amb prou capacitat dassumir riscos, desitgi que sacabi. —Què creieu que passarà? —Ningú no ho sap. Passarà allò que prou gent vulgui i ho vulgui amb prou ambició per a estar disposada a assumir riscos i incerteses. Perquè no hi ha guany sense risc. Sense risc hi pot haver renda, renda baixa, renda conservadora. És lelecció social: aquí hi haurà la clau. La clau està en com reaccionarem cadascú enfront damenaces i dincerteses, sobre la confiança pròpia --com a comunitat-- a dur-ho a bon port… Dubtes molt diferents que té gent diferent. La clau de volta és la nostra actitud enfront del risc i la incertesa. A mesura que augmenta ledat probablement hi ha menys suport a la secessió, perquè quan la gent té una expectativa vital menys llarga la incertesa és més gran. Farem una inversió, i una inversió necessita un cert temps perquè maduri. Però si no tens temps… En canvi, algú jove pensa que això pot portar uns quants anys complicats, però en la perspectiva vital veu que viurem molt bé. —Un punt fort que tenim és això, lesperança dels joves? —És important la perspectiva intergeneracional. En quina mesura els catalans pensem què serà de nosaltres com a individus, i què serà de nosaltres, els nostres fills, els nostres néts… Aquesta és una de les grans fortaleses. Al punt que hem arribat es prendrà una decisió, amb la noció que aquesta decisió tindrà una transició que pot ser complicada. Però la decisió no és cap transició, és una perspectiva de temps molt llarg, que ens afecta a nosaltres i els qui vénen darrere. Això fa que reflexionem molt més. Quan vaig fora de Catalunya de vegades em diuen que això ho discutim molt a la lleugera. Home, no, és el pa dels nostres fills. Per a vosaltres pot ser un joc; per a nosaltres, no. Aquesta sensació et fa ser més generós en les teves decisions individuals, si timporten els beneficis que es projectaran a futurs individus. —Voleu dir que decidirem pensant en la generositat respecte de les futures generacions? —No, però crec que si la generositat envers la generacions futures té un pes en aquesta decisió serà un altre factor important. —Dieu que la percepció entre Catalunya i Espanya com a coses diferents ve de molt lluny. —La cultura castellana es fonamenta en el seu Segle dOr, el XVII, que és de decadència política i econòmica però de gran creació cultural. És un segle dun conflicte obert entre les institucions castellanes i les catalanes. El 1640 hi ha la guerra dels Segadors, que enfronta la corona de Castella per una banda i catalans i francesos per una altra. En aquella època Quevedo i Calderón de la Barca, i més literats que van participar en la guerra, retraten el conflicte i la imatge dels catalans, traslladen una percepció que esdevindrà col·lectiva en la cultura castellana sobre els catalans. La percepció que els catalans no volíem pagar les despeses de les guerres imperials; i a Catalunya es deia que els castellans shavien arruïnat i que ara arruïnarien Catalunya. La noció del català que no vol contribuir és molt arrelada. —És un estereotip que ha perviscut durant més de tres segles. —Perviu molt de temps, sí. Els estereotips són símptomes dun conflicte, no pas la causa. El símptoma, lestereotip del català garrepa, prové dels conflictes que hi ha en aquella època, de creació duna política més unitària a Espanya que es consolidarà amb els Borbons. Això ens permet dentendre per què sempre que hi ha una discussió sobre finançament autonòmic i es diu que els catalans són insolidaris triomfa aquesta percepció. Sempre triomfarà. Perquè rebla un estereotip assentat. —Un estereotip negatiu. —No minteressa el perquè, sinó el què. I el què no és si la valoració és bona o dolenta, sinó la distància que evidencia: que hi ha una cosa molt diferent, un altre grup. Hi ha una percepció de gran diferència en totes les regions espanyoles respecte dels catalans. I és curiós, perquè la conclusió és que quan ens diuen que els catalans volem ser diferents allò que queda clar és que és més aviat a la resta dEspanya que ens veuen molt diferents. I això ens situa en la realitat de diferents grups nacionals. Quina és la contradicció irresoluble dEspanya? Que té enquistat el problema. A Espanya els catalans són percebuts com un grup diferent; hi som tractats com un grup diferent, però no reconeguts institucionalment com un grup diferent. —Perquè seria perillós per al seu model destat? —Perquè el reconeixement institucional dels catalans com a grup diferent trencaria la noció bàsica de lestat nació. Si lestat ha de ser uninacional només pot ser una nació. No es pot reconèixer institucionalment, no es pot reconèixer un altre grup nacional, encara que es cregui que són diferents i encara que siguin tractats com a diferents. Però si ens reconeixen institucionalment es trenca el mite de lestat nació. —Això havien intentat els federalistes. —Sí, la transformació de lestat en un estat plurinacional. Però canviar dun estat uninacional a un de plurinacional té conseqüències. Per exemple, el govern central no manaria a tot arreu en tot, que és la situació dara i que mai no ha deixat de ser així. En un estat plurinacional estableixes espais de sobirania, amb essa minúscula. Hi va haver una via per a intentar-ho, la del nacionalisme català, des de mitjan anys vuitanta, que es basava a crear competències per a Catalunya i blindar-les de la interferència externa. I laltra era intentar canviar Espanya, a més de blindar Catalunya: laposta federal. Una es va col·lapsar a final dels noranta; laltra, a mitjan dels 2000. I Catalunya es va quedar sense model de relació amb Espanya. —Els federalistes encara avui ho veuen possible. Alguns pensen que Espanya no tindrà cap més remei. —Mhe quedat sense saber gaire bé què és el federalisme quan a Espanya sen parla. He cregut entendre quin és el mínim que sha de tenir en compte quan es parla de model federal i és la idea de respectar la distribució del poder dins daquestes regles. Lestat federal llavors pot tenir dimensions diferents, però la regla necessària és que lestat no sidentifica amb la nació. No sé si el federalisme de què parlem a Espanya en aquests moments és daquesta mena. La declaració de Granada del PSOE no ho és. La discussió sobre el federalisme a Espanya és retòrica, tot i que crec que hi ha gent que pensa honestament que és una possibilitat que es pot provar. —Per què creieu que ja no es pot ni provar? —El fet que Espanya sigui construïda com un estat nació no és cap caprici ni és per ganes de molestar els catalans o els valencians. Probablement, després de tres segles el model destat nació és una cosa que ha arribat a donar una sensació de control i de seguretat molt forta a molta gent. I el federalisme perifèric mai no ha arribat a captar que potser demanava massa; demanava un canvi molt gran duna organització en què és molt minoritari i en què molta gent creu que aquest canvi el descontrola i li causa inseguretat en la vida quotidiana. La noció de federalisme a Espanya és viva el cantón de Cartagena. —Voleu dir que Catalunya és massa pretensiosa? —Obligar a canviar laltre és una cosa que ens sembla lletja. És lleig. No has dobligar laltre a canviar! —En el llibre, citant Amos Oz, veniu a dir que el federalisme és fanàtic. —Em va fer pensar molt un principi que en les relacions personals tothom té clar, i quan no es té clar, acaba en abús o en violència: no has dobligar ningú a canviar. Perquè no ets lamo de laltre. En les relacions entre grups, Amos Oz diu que un dels problemes enquistats entre israelians i palestins és voler obligar laltre a canviar; i no ho has de fer, has de mirar dentendrel i, si no, mirar què pots compartir-hi. Però si penses que tal com ets no thi entens val més dissenyar un projecte per a cadascú. —Què us va semblar lenquesta dEl País que deia que la majoria de catalans preferia la tercera via o la via federal a la independència? —Si haguessin afegit en lopció de la tercera via que tothom seria igual de ric que Bill Gates segurament hauria arribat a un 60% o a un 70%. No pots preguntar sobre una reforma de ledifici estructural de lestat que no hagin ofert els poders de lestat. Si lenquesta volia dir imagineu que es proposa una reforma des de les institucions centrals de lestat que incorpora competències exclusives i blindades, i hagués precisat quines, i hagués dit que la reforma inclouria una clàusula que prohibiria de reformar la constitució sense laprovació de les institucions catalanes…, això seria reconèixer un estat plurinacional. Una proposta així seria una sorpresa i es podria considerar. —Però no creieu que sigui possible. —Jo ho veig impossible. Em sembla molt bé que hi hagi gent que honestament ho intenti. Però hi ha dos requisits a demanar: que no es facin trampes al solitari i que no se substitueixi la il·lusió per lil·lusionisme. Em sembla bé la discussió durant les setmanes vinents sobre la possibilitat que hi hagi alguna cosa com allò que El País ambiguament presentava, o que alguna altra gent proposa. Crec que és una fase que hem de transcórrer, una seqüència dels fets que ha de passar. Ara, sense enganys, per no crear una realitat virtual que no existeix en aquest moment i que només és una construcció intel·lectual dalguna gent a Catalunya. —Què penseu quan veieu amb perspectiva la vostra lluita pel federalisme que ara trobeu inviable. Us veieu ingenu? —Les decisions les prenem dacord amb la informació que tenim en cada moment. He arribat a la conclusió que lintent era impossible, però aquesta conclusió forma part dun procés daprenentatge. Shavia de ser molt llest per a veure-ho fa vint-i-cinc anys. Tant, que hi havia molt poqueta gent que ho veia. He après que la transformació dEspanya en un estat plurinacional és impossible. La meva visió en perspectiva és laprenentatge duna forma amb què no es resol un problema, i, estirant una mica, la conclusió que el problema en si no té solució amb els cànons que sempre hem pensat. Per tant, a partir daquí hem de decidir si ens dediquem a la vida contemplativa o si ens movem i cerquem horitzons nous.
Posted on: Wed, 13 Nov 2013 13:56:45 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015