IDENTITATS, MITJANS LOCALS I COMUNICACIÓ GLOBAL En poc temps, coincidint amb la crisi del pensament crític i la perplexitat difusa que ha acompanyat l’anomenada postmodernitat, s’ha iniciat una revolució social ignorada en la majoria de prediccions. És encara una transformació parcial i desigual, però s’expandeix de forma vertiginosa. Ha suposat ja, a àmplies àrees d’occident, de la conca del Pacífic i en algunes potències emergents, una profunda renovació de les formes de vida, de les relacions socials i dels procediments pels quals els grups humans es proporcionen uns estils de vida, uns criteris de construcció de sentit i unes identitats, expressades mitjançant les seves cultures respectives. La informacionalització, la digitalització i la globalització es troben a la base de l’actual revolució; l’emmarquen i l’estimulen. Es tracta d’una revolució el fonament tecnològic de la qual es manifesta a través de la innovació constant, però que és també econòmica i cultural. Modifica el treball, les empreses, les relacions personals i el lleure. Allò específic d’aquest procés accelerat de mutació és que sembla transformar-ho tot a partir especialment de la reconversió de les formes de producció industrial de la cultura i del coneixement. La convergència entre la informàtica, les telecomunicacions i els mitjans de comunicació apareix com l’estrella de l’operació. Però és la sobtadament visible centralitat de la informació i el coneixement en tots els processos socials, és el creixement exponencial de la pròpia producció d’informació, és la modificació dels mecanismes de la seva transmissió, és l’aparició de noves formes d’emmagatzematge i d’accés, amb les noves possibilitats de manipulació i processament, és aquest conjunt de circumstàncies coincidents i interdependents allò que està marcant el trànsit cap a una nova era. És cert que fins i tot les millors obres de reflexió sobre l’actual fenomen de la informacionalització social i les seves extraordinàries repercussions, com la magnífica i extensa La Era de la Información de Manuel Castells, incorporen un ampli marge de provisionalitat. A més, han estat objecte de les ires del pensament apocalíptic conservador, encara que aquest acostumi a disfressar-se de pensament d’esquerres emparat en un grapat de venerables publicacions, i adjudiqui en exclusiva al neoliberalisme la patent de l’anomenat “pensament únic”. La imputació de determinisme tecnològic ha estat la més comú de les crítiques proferides contra els que han intentat comprendre la naturalesa profunda de la reestructuració del capitalisme desencadenada per una nova forma de desenvolupament, la informacional, que situa la informació i el coneixement com la nova clau de la productivitat. Penso que ens enfrontem a un canvi de civilització, que aquest canvi tendeix a fer-se global i que condiciona les formes d’organització social, afectant els processos de construcció, assignació i reproducció d’identitat i provocant la configuració de nous subjectes històrics. Estic d’acord amb Castells i altres que la societat actual és resultat d’una transformació qualitativa del capitalisme, caracteritzada pel predomini d’una lògica social i un model de desenvolupament establerts al voltant de l’eix informació/comunicació i a les tecnologies involucrades en la seva consolidació. El consegüent augment de la quantitat d’informació que els sistemes socials metabolitzen i múltiples fenòmens associats, com la relativa desterritorialització i la progressiva hibridació de les cultures, provoquen canvis decisius en la vida quotidiana de les comunitats i la conformació de noves formes de percepció, de participació, de diferenciació i de discriminació social. Aquestes realitats substancialment noves són les que exigirien la renovació dels instruments teòrics per tal d’adaptar-los a l’avaluació d’allò que és extremadament complex, i per orientar polítiques d’intervenció que, més enllà del mer plany fatalista i desmobilitzador, que únicament entreveu la imminència de la catàstrofe d’allò considerat popular, siguin capaços d’aprofitar, des d’una perspectiva de compromís social igualitari, humanista i progressista, les oportunitats alliberadores que el cicle transformador pugui contenir. Aquest és el context en el qual els mitjans locals de comunicació (locals/nacionals i mesolocals) han de reorganitzar la seva funció. Especialment quan operen en un escenari com el català, que no disposa de totes les homologacions administratives per constituir-se com a àmbit o receptacle objectivat d’una societat, una comunitat o una cultura unificades i diferenciades. Més encara quan, per raons històriques antigues i recents, els troncs bàsics de les tradicions específiques són multitudinàriament mal coneguts per la població establerta i poden ser difícilment percebuts per les poblacions d’incorporació recent. La identitat i la comunitat possibles a Catalunya tenen punts de partida carregats de pes i legitimitat però en bona part estan per projectar, recrear i definir. La difusió i el debat de les propostes relatives a aquesta qüestió té i tindrà un lloc preferent en els mitjans locals de comunicació. Identitat i dominació a l’Estat-nació i a l’empresa-xarxa La generació, el processament i la transmissió d’informació s’han constituït no només en la clau fonamental de la productivitat, tal com apuntàvem, sinó que han esdevingut mecanismes de creació de desigualtat i factor decisiu de dominació. Acostumats a enfrontar-nos a la desigualtat i a la dominació que emanaven de factors econòmics (la propietat, el capital) i de factors polítics (la força, el poder, el control de l’estat), hem d’incorporar una idea de desigualtat i una forma de dominació de gran abast que se sustenten en la diferent capacitat que tenen persones i grups per accedir a la formació avançada, la informació de qualitat i el coneixement especialitzat. La societat informacional coincideix amb la globalització del capital, de segments importants de la innovació científica i tècnica, d’una part considerable dels mercats i de certs tipus de treball. Aquesta mundialització de l’acumulació, de la producció, de la circulació i del consum comporta l’establiment d’una divisió del treball complexa i d’una correlativament complexa estratificació social. Però la resistència dels aparells d’estat com a forma d’articulació local de la dominació política actua com a fre del procés d’agregació dels escenaris locals de confrontació en un gegantí escenari internacional on dirimir els conflictes fonamentals de naturalesa global. Es fa difícil, d’aquesta manera, desemmascarar el que hi ha de veritablement nou en les formes actuals de dominació a escala mundial. Especialment quan el creixement de les fractures i dels abismes socials va acompanyat de majors possibilitats d’ocultació de les autèntiques talaies del poder. Quan la dominació estructural es dissimula i es fa més subtil, més imperceptible. Perquè la nova dominació cavalca sobre l’antiga –les velles dictadures, els vells exèrcits, les velles victòries–, però incorpora una gran capacitat d’intervenció sobre les fonts de materials amb els quals els grups i les societats elaboren la seva consciència com a subjectes històrics i les seves identitats. El poder tradicional, fonamentat en la força militar, política, econòmica i mediàtica convencional, s’ha configurat també, mitjançant el pes creixent dels grans conglomerats de la comunicació (telecomunicacions, mitjans i indústries culturals), com a poder d’accés, poder d’emissió i de difusió, poder de presència i d’ocupació de l’espai públic, poder d’imposició d’agendes temàtiques, llenguatges, gèneres, formats, ritmes i horaris, poder de creació i d’innovació. Això li permet actuar en l’establiment i la jerarquització del que serà rellevant i del que serà secundari, curiós o significatiu, genuí o modern, peculiar o banal. Aquesta capacitat d’intervenció sobre els centres de producció cultural es referma en ple procés de concentració d’empreses, de desregulació i obertura de mercats, i en paral•lel a la creixent presència de productes concebuts per a públics multinacionals a través de les xarxes de telecomunicacions. La conseqüència de l’avenç de la globalització a les indústries de la comunicació i la cultura (concentració empresarial en grans conglomerats, diversificació de l’oferta des de pocs centres; unificació de mercats de gran consum, refragmentació de mercats en segments especialitzats de consum) és la parcial uniformització de porcions d’identitat. Si entre les múltiples capes de les identitats tradicionals, el pes de les experiències en el món real de proximitat havia resultat decisiu, ara assistim al desenvolupament de textures identitàries compartides que, originades en el cor de les factories de la ficció i de l’imaginari simbòlic, travessen els antics territoris culturals i estableixen connexions transversals. La capacitat d’arrelament en la perifèria occidental de velles telesèries, o de la música pop- rock de fa més de trenta anys, empal•lideix davant l’èxit gairebé planetari d’alguns fetitxes actuals. D’alguna manera, l’Estat-nació sembla haver cedit una part de la seva funció monopolitzadora de la producció simbòlica i d’assignació d’identitat a la indústria-xarxa de la informació i la comunicació, capaç de produir gairebé en exclusiva noves generacions d’herois portadors de nous valors de referència, especialment per als nous públics joves globalitzats. Molt sovint, els mitjans locals, eludint les seves responsabilitats i renunciant a la seva específica vocació de vertebració i cohesió social en clau de proximitat i d’allò genuí compartit, acaben actuant com a meres extensions dels mitjans globals. Una mena de petits cavalls de Troia que s’emparen de la imprescindible rendibilitat i invoquen com a coartada la forma suprema del provincianisme: la imitació acomplexada de la metròpoli, el postís cosmopolitisme de colònia. Els grans mitjans de comunicació i els conglomerats que controlen les principals indústries i xarxes de comercialització de la cultura impacten poderosament sobre els processos de reelaboració de les identitats i de reconfiguració dels nous subjectes històrics. Però no són ells sols. La gran empresa i la gran marca actuen també com a mitjà de comunicació i apareixen com a plataformes productores d’organització i d’identitat a través de la fidelització de treballadors i, especialment, de consumidors. La gran empresa està mostrant la seva capacitat per adoptar una posició preeminent en els basars identitaris, proporcionant referències estètiques, simbolitzant ideologies, proposant retalls de personalitat. De manera semblant a la religió i les seves cerimònies, o a l’Estat-nació i els seus rituals, l’empresa-xarxa global –amb la seva col•lecció de marques i canals de significació– es presenta com a organitzadora i distribuïdora d’informació i de coneixement, com a dispensadora d’empremtes de reconeixement, com a senyal d’estatus, d’èxit, d’adscripció grupal; en definitiva, d’identitat. Es concep ella mateixa com una veritable empresa-entitat o empresa-associació, es proposa com a òrgan prestador de serveis d’interès general i s’envolta de determinats valors que considera vinculadors, amb els públics a qui es dirigeix i als quals contribueix a organitzar. Creant el seu propi mercat, construeix organització social, estableix vincles i referències compartides, delimita espais i camps de sentit. L’expansió dels ecosistemes centrals La naturalesa ecològica dels sistemes de comunicació i cultura ja ha estat reconeguda en camps tan diversos com el dels models de difusió de llengües, el desenvolupament de la relació entre l’oralitat i la literalitat, o la història dels mitjans de comunicació. En general, la perspectiva ecològica sobre els sistemes de comunicació social contempla, per a cada època i per a cada estadi tecnològic, uns llindars de caràcter geogràfic i de caràcter demogràfic. Efectivament, el nivell de desenvolupament de les tecnologies de la comunicació disponibles, en una societat i en un moment donats, contribueix a delimitar l’espai territorial que pot cobrir una determinada cultura. En això incideixen també factors com l’organització de l’estat o la mateixa configuració orogràfica, però el grau de cohesió requerit per garantir la unitat de llenguatges i de referències no permet una extensió il•limitada, sinó aquella que la tecnologia disponible i el desenvolupament organitzatiu permeten assolir. Tal com hem assenyalat pel que fa als llindars geogràfics, podem apreciar que es donen històricament llindars demogràfics que els ecosistemes de comunicació no poden superar i que són dependents, no exclusivament però sí en bona mesura, de la tecnologia de la comunicació. La tendència a la fragmentació i a la dialectalització de les cultures i els ecosistemes comunitaris d’àmplia base, quan es produeix la pèrdua de l’estat propi o la dimissió de les classes dirigents, resulta prou eloqüent en aquest sentit. La història moderna i contemporània d’Europa proporciona exemples abundants arreu, amb els seus moviments de població i els seus processos de desplaçament, assimilació i substitució de llengües i cultures en retrocés per altres en ascens, i la funció en aquests processos de la impremta, la premsa, l’escola, l’administració, el cinema o la ràdio i la televisió. L’objectiu de fer coincidir tant sí com no el perímetre de l’estat i el de l’administració amb el del mercat i el del sistema de comunicació i cultura ha estat i és un element clau en el desenvolupament de l’Estat-nació. Actualment, el desplegament de les anomenades “noves” tecnologies de la informació i de la comunicació ha permès el desenvolupament implacable cap a les perifèries d’alguns ecosistemes de comunicació de nucli metropolità fins que han irromput en les societats subalternes. De fet, el procés de globalització, en la seva dimensió comunicacional, suposa l’expansió planetària d’alguns antics ecosistemes imperials, especialment del nord-americà, que se sobreposen als locals. Quan es crida l’atenció, davant l’onada indiscriminadament liberalitzadora preconitzada pels grans conglomerats transnacionals, a propòsit de la importància decisiva del tema de l’anomenada excepció cultural o especificitat cultural, és justament per fer viables les polítiques actives de protecció i promoció de la diversitat cultural. Amb la superposició dels ecosistemes centrals que es “globalitzen” es desencadena una modificació transcendent de les xarxes de relacions socials. Així, per exemple, augmenta la facilitat d’accés dels “inclosos” en les audiències i les xarxes transnacionals a determinats missatges subministrats per la indústria mediàtica hegemònica. Amb això creix, sens dubte, la possibilitat d’intervenció des dels centres del poder cultural sobre els mecanismes de generació i reproducció d’identitat de les comunitats i les societats subordinades. Però també s’incrementa, en contrapartida, el volum d’informació fàcilment disponible a qualsevol lloc, encara que en condicions precàries d’ordre polític o econòmic. Augmenta, per tant, la capacitat de participació d’individus i grups en fenòmens de consum/recepció de caràcter global. I l’anàlisi d’aquest fenomen no es pot reduir únicament a mostrar el perill d’uniformització i de dissolució de les identitats locals tradicionals. Les identitats locals tradicionals no són fòssils ni pur material de museu, fixades per una aparença, uns continguts i unes expressions immutables. Les identitats, incloses les d’arrel i tradició nacional-popular, són dinàmiques i canviants, i no poden mantenir el seu ritme de reproducció i regeneració permanentment al marge de la dinàmica històrica de cada època. La connexió a la provisió de materials externs –encara que siguin “contaminats” per la gran indústria dels mitjans i de l’oci– pot incloure també una oportunitat de renovació del propi patrimoni simbòlic i fins i tot de la seva projecció exterior. L’aïllament o l’objecció davant la creixent –i desigual i discriminatòria– globalització del coneixement i la cultura pot constituir una forma d’autoexclusió. I des de l’exclusió és més difícil plantejar polítiques correctores que es proposin convertir la mera denúncia en transformació efectiva de les condicions reals de creació i reelaboració dels patrimonis culturals i identitaris. Aquí, en l’estimulació d’una recepció crítica, des d’un lloc, des d’una trajectòria, des d’un punt de vista, els mitjans locals hi tenen també un marge de maniobra considerable. Entre la mera submissió còmplice i l’enrocar-se sistemàtic a la contra o el rebuig fonamentalista de tot allò exterior o global, hi ha marge per a molts registres i actituds crítiques i políticament dignes i intel•ligents. Complementàriament, convé recordar que, en matèria de cultura, llenguatges, símbols i rituals, el consum i la producció a vegades es fonen en la participació. En l’àmbit de la comunicació i la cultura, el moment de la recepció i el consum ho és també de producció, principalment en tant que contempla i realitza el procés de reassignació de sentit. És des de la pròpia tradició, des de la pròpia mirada, des del propi punt de vista, des del que cada persona és, que es llegeixen i s’interpreten els missatges. L’apropiació de significats que operen mitjançant les accions de recepció s’executa de tal manera que els missatges són diluïts en estratègies més àmplies de comprensió i, simultàniament, el subjecte receptor incorpora informació a la seva pròpia experiència, reconstituint-se a partir d’aquesta. La singularitat dels sistemes de comunicació i cultura es manifesta no tan sols en la pura producció, sinó també en les pràctiques de recepció. La seva personalitat i la seva capacitat de reintegració, reutilització i reinterpretació. La seva fortalesa com a ecosistema social i la seva productivitat en termes de generació d’identitat. La seva capacitat d’adaptació al canvi, de renovació dels propis llenguatges distintius i el seu potencial d’aprofitament de les contradiccions, les paradoxes i les oportunitats que el nou ordre/desordre cultural global pot oferir. La mediació o la intervenció directa que poden assolir en aquestes funcions d’orientació i interpretació proporciona als mitjans de proximitat un espai sòlid d’operació, de diferenciació i d’eficàcia. No s’és insubstituïble per assemblar-se als grans mitjans però en una escala reduïda, o per reproduir empobrides les seves rutines i formes, sinó per trobar un perfil propi que proporcioni als receptors prestacions distintives i potser imprescindibles. Per exemple, proporcionant a la població immigrada l’ajut indispensable per disposar de guies d’interpretació del lloc i la societat d’acollida, dels seus referents bàsics i les cultures tradicionalment ja implantades. Facilitant pautes de reconeixement i de vinculació. I, també, substancialment, esdevenint espai d’expressió dels incorporats, demanant i exposant els relats de la seva història particular, incloses les causes del seu desplaçament, les seves expectatives i els seus somnis. De manera que la població autòctona tingui algunes claus d’interpretació dels altres, aquells i aquelles de qui menys recelarà en la mesura que els pugui arribar a conèixer millor. La funció de facilitar el mutu reconeixement entre els sectors populars vells i nous més en contacte és la missió fonamental que han d’assumir els mitjans de proximitat. Noves oportunitats d’elecció d’identitat Amb l’avenç de la desterritorialització, molt més ràpida lògicament pel que fa a la producció i la difusió de materials informatius i culturals que no pas en les seves formes i contextos de consum, s’estén i es generalitza la possibilitat de percebre elements d’altres identitats, diferents de la pròpia o, fins i tot, la possibilitar d’abastar propostes identitàries completes. Així, amb catàlegs cada vegada més assortits de retalls i fragments identitaris, o d’identitats completes en oferta, es configura una veritable jerarquia de les identitats i de les peces o capes que les componen. La jerarquia s’estableix en funció de paràmetres com ara el prestigi, la modernitat o el reconeixement, i es cotitza sota la influència de l’origen, els reclams, el poder de seducció dels símbols proposats, o els individus i grups representatius de cada marca. Això explica, per exemple, que determinats fragments d’identitat adquireixin una rellevància especial quan apareixen vinculats a personatges d’èxit de la indústria de la cultura i de l’espectacle, de les arts o l’esport. Ocasionalment, el poder evocador i dispensador de trets identitaris de les indústries de l’experiència –de la informació, l’oci, la representació, la simulació– pot arribar a equiparar-se o, fins i tot suplantar parcialment, alguns trets decisius que tradicionalment eren elaborats a partir de determinacions històriques que es mantenen actives com a font d’identitat: la classe social, l’ètnia, el medi geogràfic, o la religió. La desterritorialització i l’augment de la informació que circula pels sistemes socials permeten que sorgeixin, al costat del temor a una major i progressiva homogeneïtzació imposada pels centres hegemònics, noves oportunitats d’elecció. El risc real de desarrelament es contraposa a una disponibilitat manifesta d’opcions identitàries més variades. L’adopció tradicional de trets identitaris bàsics havia estat condicionada –i a vegades condemnada– a operar en un règim d’estricta proximitat. I el mitjà cultural pròxim imposava el complement precís a les determinacions naturals, deixant un estret marge de maniobra a aquells que es consideren exploradors i definidors autònoms de si mateixos. El curs d’una presumpta crisi de canvi d’era, en ple període de transició accelerada, requereix la remodelació de les identitats i la redefinició dels nous subjectes històrics que emergeixen de les tensions que provoca el capitalisme informacional. En aquestes condicions, serà menor el pes d’allò “territorial” i dels materials vinculats a la tradició heretada al si de grups històrics estables, en la conformació de les consciències d’un mateix i del món i de les seves expressions socials. Però això no invalida el potencial identificador dels mitjans de comunicació local, vol dir només que aquesta capacitat s’ha de compartir i s’ha de desplegar amb més transparència i potser d’una manera més culta, productiva i gratificant per als receptors. Les formes de recepció cultural són l’expressió de la diversitat de l’experiència i del coneixement humà. L’autonomia i la densitat crítica d’aquests modes de recepció, respecte dels modes i les estratègies de producció i difusió dels nusos hegemònics d’unes xarxes de comunicació instal•lades sobre la desigualtat, resultaran fonamentals per establir l’eixamplament o l’estretor dels marges de llibertat amb els quals cadascú pot proporcionar-se una identitat i constituir-se com a subjecte històric particular o com a part d’algun subjecte col•lectiu. A l’escenari imminent dels materials disponibles per a la tasca de la reinvenció de múltiples “jo” i “nosaltres” es perfila l’inevitable afebliment de la capacitat de programació de les memòries col•lectives recents, vinculades als consums culturals característics de cada generació. Aquesta horitzontalitat i immediatesa de la construcció identitària, present ja a les cultures juvenils, contribueix a explicar processos com el de la paradoxal combinació de complexitat i superficialitat de moltes noves opcions identitàries. La complexitat com a resultat de la combinació d’elements molt diversos sense que sigui imprescindible un enllaç de coherència manifesta entre ells, perquè la coherència imaginable només es troba en el subjecte que escull i és concebuda com la clau de la seva llibertat. La superficialitat com a condició de possible adscripció immediata i temporal, com a condició d’acumulació de trets i de possible experimentació i prospecció, com a conseqüència d’una adopció de compromisos fràgils amb cada element provat perquè pugui ser canviat i no es converteixi en un llast. Complexitat i superficialitat per tal que la identitat pugui ser efímera, fins i tot, ostentosament canviada segons el desig de cadascú. Com una disfressa que expressa i identifica, però que no marca per sempre. La moda també s’incorpora intensament al fluir identitari i, és clar, el mercantilitza. El desplaçament de les formes d’identitat personal cap a una flexibilitat i una mobilitat més grans es veu reforçat pels processos d’hibridació social que han acompanyat l’emergència de la interculturalitat. La hibridació cultural és el complement imprescindible de la desterritorialització cultural, en allò que conté de potencialitat alliberadora, però també en el risc que inclou de dissolució dels sistemes de comunicació i de sentit econòmicament més pobres, demogràficament més reduïts, històricament més castigats i minoritzats. La desigualtat de les condicions de partida –oralitat precària davant l’opulència de conglomerats industrials, en alguns casos; o mitjans pobres i d’abast limitat davant els mitjans rics i les audiències extraordinàries–evita incórrer en ingènues generalitzacions apologètiques de la multiculturalitat indiscriminada, pròximes a les propostes suposadament obertes i darwinistes de sotamà de certes elits cosmopolites. La coexistència d’opcions i propostes en els mateixos espais i en els mateixos mitjans pot proporcionar, efectivament, una espècie de selecció natural que determini que alguns sistemes culturals i certes identitats, a causa d’un suposat caràcter “massa local”, puguin desaparèixer davant la força de les noves identitats, impulsades per potents estructures polítiques i industrials. Paradoxalment, quelcom de semblant ha succeït amb la gestació de la nova elit cosmopolita global, la nova classe dominant de la cultura internacional, d’autoproclamat caràcter postnacional i anacional. Aquesta jet set de la cultura transversal ha assumit retalls de diverses cultures i formes identitàries per dissoldre’ls i barrejar-los en un collage identitari distintiu inaccessible per als no elegits. Avesats a unes classes dirigents tradicionals que influïen en les identitats col•lectives locals, preferentment a través del control de l’Estat i dels seus aparells, o de les administracions menors i els seus, és possible especular sobre la capacitat d’aquesta nova casta imperial per proporcionar i imposar retalls d’una identitat planetària als nous subjectes històrics subordinats. Una influència d’aquest tipus ¿s’estarà exercint des de nous aparells mundials de dominació, des de les grans empreses productores de símbols, des de la imposició dels llenguatges per part dels nusos de les xarxes globals? ¿O bé, el nou model d’hegemonia no exigirà ja el control localitzat de les identitats i els rectors del “capitalisme sense rostre” podran renunciar a intervenir-les i a suscitar imitacions forçades? Tal vegada disposem, al cap i a la fi, d’alguna oportunitat de passar del predomini de les nostres usades identitats parcialment impregnades de les velles hegemonies, a noves identitats locals, de base nacional-popular, però articulades entorn de noves formes singulars de cooperació. Per això, explorar les possibilitats innovadores de la mesocomunicació i de les tecnologies emergents que poden ser adoptades és una missió prioritària que ha de ser protegida i impulsada pels poders públics i els moviments socials que es consideren progressistes, democràtics i defensors de la llibertat i la diversitat. Un altre possible fenomen que cal destacar en aquest procés, i no només remotament relacionat amb l’augment de l’oferta de trets identitaris, és el de l’assumpció de la bifurcació que s’opera entre les nocions de ciutadania i d’identitat. La ciutadania es concep com a marc d’atributs polítics iguals, compartits per individus i grups d’identitats complexes no necessàriament coincidents. La ciutadania remet a l’organització social i política de la convivència pública i afecta, bàsicament, els drets i els deures, els imperatius legals i allò establert institucionalment. La identitat, en canvi, es concep organitzada a través de la cultura quotidiana i del bagatge simbòlic compartits. Basada en una projecció del propi jo que s’articula –i s’identifica– voluntàriament amb un nosaltres, amb un col•lectiu al qual se sent afí. Aquesta cultura compartida ja no depèn tan exclusivament del marc de ciutadania, sinó també de la voluntat d’elecció de determinats consums culturals des de la complicitat i la lliure elecció. Comunitat territorial o comunitat virtual Durant la gestació dels nous subjectes històrics de l’era de la informacionalització i la globalització, la naturalesa expansiva d’alguns ecosistemes i la capacitat de les xarxes de telecomunicacions de proporcionar connexions a escala mundial està plantejant la possibilitat del naixement d’una nova humanitat, caracteritzada per uns nous valors en construcció, un canvi en la configuració del sentit de la vida i, en definitiva, entre amplis estrats de població, l’aparició de porcions esparses d’una identitat comuna. Aquesta hipòtesi que alguns autors invoquen d’una mena de germandat universal abastaria ciutadans sensibilitzats per unes mateixes concepcions de justícia, llibertat o igualtat i per un mateix ideari basat en la conservació de la biodiversitat del planeta, en el respecte per la diversitat cultural, en l’aprofundiment dels drets i les llibertats fonamentals i la democràcia, en la necessitat d’adoptar models de desenvolupament sostenible o en el compromís amb la pau i amb les fórmules dialogades de resolució de conflictes. I unes pautes o formes de vida organitzades entorn de noves expectatives de longevitat, una nova organització del treball i, en general, una concepció de la societat i la seva regulació menys determinada per l’imperi de les necessitats i més abocada a la formulació de valors. Però, en general, el model radicalment discriminador de globalització en marxa, plantejat al servei del capital financer i de la perpetuació de la dependència i la desigualtat, està provocant més aviat resistències populars que s’aferren a les seves tradicions identitàries d’origen i al patrimoni cultural emanat de les seves experiències històriques particulars. Davant l’amenaça permanent d’exclusió o d’anorreament, el paper exercit per factors com ara el gènere, l’ètnia, la violència, la família, el plaer, la felicitat, la mort, la preeminència del grup, la religió, els mites, els màrtirs... crea o restitueix llaços sòlids i defensius de naturalesa identitària que, ocasionalment, poden adoptar discursos argumentals i propostes d’acció i d’intervenció social de caràcter fonamentalista. En aquestes condicions, la recerca d’elements que proporcionin identitat esdevé crucial. Especialment, la recerca d’elements ancorats en tradicions reals d’ordre nacional-popular que puguin ser electius i que puguin resultar compartibles amb altres. Atès que la identitat s’edifica a partir de la diferència i la distinció, convé apostar per criteris d’adopció o assignació d’identitat que no estiguin predeterminats per factors d’ordre natural i que puguin ser incorporats a estratègies personals d’extensió identitària. A diferència del que passa amb l’ètnia o la religió, per exemple, la llengua pot ser en ocasions escollida i és fàcilment compartible amb altres. L’adopció de la llengua com a via d’adscripció a un grup o a una comunitat es presenta com una manera voluntària, oberta, no excloent, de lliure incorporació. Quan es tracta de llengües i de patrimonis lingüístics i culturals de dimensió reduïda, però amb un ecosistema de base amb estructura suficient com per garantir una reproducció i una projecció normals, la seva capacitat de proporcionar identitat distintiva i d’establir una vinculació estreta al grup és molt considerable. En canvi, la funció preferent de grans vehicles de comunicació que exerceixen les llengües majoritàries, parlades per centenars de milions de persones, fa que disminueixi la seva capacitat de generar identitat per si mateixes. El concepte d’allò que és distintiu es desplaça, doncs, cap al modisme, l’accent, l’ús particular. Així doncs, per a les comunitats d’arrel nacional-popular que han pogut mantenir actiu el seu patrimoni lingüístic i cultural en condicions de perdurabilitat, com és el cas de Catalunya, la llengua es constitueix en un nou territori possible de trobada en l’ordre real i en l’ordre virtual. I en el més poderós, obert i democràtic instrument de vertebració identitària, de cohesió del grup i d’incorporació voluntària de ciutadans del món a la recerca de formes complexes, profundes i expertes de designar el món i de formes no jeràrquiques de distinció. Fer realment accessible aquesta opció a aquelles persones que han vingut recentment a compartir amb nosaltres la seva experiència i les seves tradicions, proporcionar un canal de presència i expressió a la seva veu, i posar al seu abast quotidianament l’entramat cultural local i el coneixement de la seva llengua distintiva són alguns dels eixos bàsics de qualsevol programa d’actuació dels mitjans locals de comunicació. Sense redemptorismes ni paternalismes. Sense angoixes ni laments apocalíptics. Des de la pròpia autoestima i la pròpia convicció. Amb la més sincera, oberta i flexible invitació al reconeixement mutu. Em sembla que molt pocs poden vanagloriar-se d’una herència històrica més densa i més enriquidora que la nostra en aquest àmbit. Seria magnífic que en poguéssim treure profit. Joan Manuel Tresserras (2001)
Posted on: Tue, 08 Oct 2013 15:38:17 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015