Qué entenem per llengua valenciana La llengua valenciana és la llengua que històricament parla gran part del Poble Valencià. Per la seua evolució peculiar, per tradició clàssica, per diversos factors històrics i per ser una llengua viva i d’us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d’una manera específica, per lo que hui en dia té unes característiques pròpies, específiques i diferenciades que no únicament s’han de respectar i fomentar, sino que s’han d’alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seus peculiaritats més genuïnes i distintives. La fonètica valenciana, el lèxic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alteraríem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramàtica i fisonomia a la que aplegà en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podríem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperació social i dignificació. Modificar, manipular o forçar la flexió verbal o la formació del plural, eliminar totes les característiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estàndart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lèxics o sintàctics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonètica introduint o eliminant fonemes, etc., no és necessari ni acceptable, des del punt de vista científic, i mostra una manipulació tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera és justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat. La llengua és com és; hem d’intentar eliminar els castellanismes i els vulgarismes que té, com a conseqüència de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l’oficialitat i l’ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essència. Molts segles, tant d’époques glorioses com d’història adversa, l’han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions dràstiques i repentines en esta qüestió; més encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideològics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble. La llengua valenciana, com a llengua en caràcter propi, ha de tindre una ortografia específica que reflectixca la seua fonètica general, deixant a banda les fonètiques dialectals, com fa qualsevol llengua normativisada. Confiem en una futura ortografia consensuada i acceptada per tots els valencians, no obstant hem de dir que no és científic, llògic o recomanable, i crea greus problemes a l’hora de l’ensenyança del valencià, que una grafia represente dos fonemes distints; escriure en X “xiquet” i “XÀTIVA”, quan la “x” primera representa un fonema palatal africat sort i la segona un fonema prepalatal fricatiu sort, no és llògic ni didàctic. Lo mateix podem dir en el cas contrari, és dir, quan grafies distintes com la g i la tg o la j i la tj representen un mateix fonema palatal africat sort, com és el cas de “PLUGES” i “jutges” o “ROJA“ i “fotja”. Tota esta artificiositat ve quan l’ortografia seguix la fonètica catalana i, a l’hora d’aplicar-se al valencià nos crea estos i molts problemes. Uns eixemples més d’incoherència ortogràfica i de conflicte: per un costat l’us del digraf -tz-, a l’hora d’escriure el sufix -ISAR- i derivats, quan la romanística internacional reconeix que el valencià realisa este sufix i derivats simplement en s sonora, llevat d’alguns casos etimològics com “dotze”, “tretze”, “setze” i alguns arabismes com “atzembla”, “atzavara”, “L’Atzúvia”… Les normes de Castelló no arrepleguen este dígraf -tz- i, no obstant, els qui diuen utilisar-les sí que l’escriuen. Un atre eixemple d’us injustificat és el de ele geminada -l.l- , que el valencià, com han reconegut tots els filòlecs, va simplificar en ele simple. L’accentuació gràfica també és tema de debat conflictiu, puix sempre hauria de representar la fonètica del valencià i no una atra. En cas d’accentuar-se, l’accentuació ha de reflectir la fonètica valenciana; paraules com “café”, “congrés”, “Valéncia”, “perqué” han de dur accent agut, que indica que la vocal és tancada en valencià, i no accent greu, que obliga a obrir esta vocal com en català; de la mateixa manera la conjunció “pero” en valencià és plana i no du accent, per lo que mai és acceptable escriure “però” com demana la fonètica catalana.
Posted on: Mon, 08 Jul 2013 23:50:06 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015