Jo voldria, en efecte -i fóra la meva aspiració màxima-, desvetllar linterès de la gent sobre la nostra Península Ibèrica, tan poc coneguda dels catalans, dissortadament, si en descomptem la pròpia Catalunya. I dic que aquesta desconeixença és per a nosaltres un mal, i dels grossos, perquè es tracta de terres i gent que influiren, amb un pes i una força irresistibles, en el nostre passat, comanden el present que ara vivim i conformaran fatalment lavenir que ens espera. És per això, ben segur, que (empès per una mena dinstint) jo sempre me les he mirades amb un gran respecte, les he resseguides i furgades tant com he pogut, i sobretot mhe basquejat per veuren i comprendren les virtuts més aviat que els defectes. El perquè daquesta actitud meva és ben senzill. Com més estranya ens sembla lànima dun poble, més a riscos anem derrar-nos amb ell de mig a mig, prenent per tares risibles el que són, justament, les més profundes (i, per tant, considerables i temibles) qualitats essencials. Aquest error bàsic, fill de la mútua ignorància i de la frivolitat dels judicis que comporta, és frequentíssim dins la Península Ibèrica –tota ella plena de falsos miratges, com si fos, espiritualment, un desert. Quan jo era jove i fogós, recordo que aquest fenomen em posava frenètic. Havent corregut molt aviat les terres peninsulars, no podia avenir-me a veure-les tan malgirbades entre elles. I és així que després, home madur, les vaig anomenar, amb una mena de despit brollat dun amor profund i insatisfet (de tant que testimo, dien tapunyego), els Balcans dOccident. Avui encara trobo que la imatge és força justa i que sentén molt bé. Però –voleu que us ho digui?– el que ara, ja vell, sento al davant de la Península Ibèrica és una gran pietat, una pietat inmensa. De tant seguir-la a peu i a cavall; de tant pensar-la i repensar-la, em faig la il.lusió dhaver arribat a descobrir-ne el secert: la bona fe absoluta i la sinceritat integral de les posicions irreductibles, mai malintencionades, en què es trobaren fatalment encastellats tots i cadascun dels elements que històricament lhan conduïda a lestat davui dia; i que si aquest no és millor es deu exclusivament al fet que, entre tots plegats, no nhem sabut més. Aquest tocar de peus a terra, sabeu quin consol no dóna! Només el poden refusar aquells que viuen de quimeres. Gaziel. Sant Feliu de Guíxols, 1959
Posted on: Fri, 25 Oct 2013 07:39:39 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015