M’instauraré al cervell teu, per retrobar-te, ara que t’has perdut. És estrany et presento lluny i feble com si el vent esborrés la veu teva d’aquella placenta que m’omplia les entranyes. Jo era tot tu, cada vers i paraula que em penetraves inconscientment o no i que em feia ser l’altre, un altre que no era capaç de discernir el lèxic que la definia. Aquesta nit faig l’exercici absurd de recordar-te el silenci, també el silenci és propi i te cert estil, una manera única de presentar-se segons les circumstàncies, de vegades duia poemes al cap que m’envaïen la matèria gris, quin ridícul pensava aleshores. Poemes aliens intencionadament repetits fins a l’extenuació amb el propòsit de proclamar-te amor i senyor de la ment a cada instant. Avui recupero la moneda que vaig llençar al riu, una moneda borda dins del pou de fa tant de temps per retrobar-te, i dic: “segments de tija/ febles, arran de vent/atuïts per la sequedat fonda/ de la terra erms”
Posted on: Mon, 15 Jul 2013 22:04:30 +0000