“Un sol poble”, abans i després Com que un dels pocs arguments sensibles que tenen els contraris a la independència de Catalunya –a part dels que defensen els seus interessos particulars– és el del risc que la secessió comportaria per a la cohesió social, tornaré a un tema que ja he tractat anteriorment en aquestes mateixes pàgines (“El pretext de la cohesió 1 i 2”, del 3 i 16 de maig de 2012). Efectivament, hi ha qui considera que portar els catalans a decidir a favor o en contra de la independència els dividiria de manera fatal, fent impossible el vell ideal de Paco Candel i de tants altres fundadors del pensament catalanista d’esdevenir “un sol poble”. D’entrada, però, crec que no tothom esgrimeix aquest argument de manera honesta. En molts casos, s’hi descobreix més les ganes de fer por que no pas l’expressió d’una veritable preocupació per un xoc social. Ho dic perquè hi ha invocacions a la cohesió que són veritables crides a la confrontació, i que delaten la voluntat de provocar-la preventivament abans que els catalans es puguin pronunciar democràticament. La meva reflexió, doncs, no va per a ells, perquè és obvi que no necessiten arguments. En canvi, sí que hi ha persones veritablement preocupades per una hipotètica fractura social. O més que per una futura fractura, pel que creuen que és la situació actual: en el fons, estan convençuts que Catalunya no ha estat capaç, al cap cinquanta anys, d’aconseguir una veritable i definitiva cohesió. M’interessa molt interpretar bé l’argument que vull discutir. Hom diria que, des del seu punt de vista, el problema no és tant la fractura que es pot produir, sinó el fet que es posi en evidència la que ja hi ha, i que això pugui donar lloc a un clima de confrontació social ara només latent. Ara bé, si aquest fos el cas, el primer que es posaria en evidència és la feblesa del model polític dels darrers trenta anys i, molt particularment, el fracàs de les forces polítiques i socials que s’havien atribuït el major protagonisme en aquest objectiu. Fa temps, però, que penso que el principal obstacle per a la independència de Catalunya no són els antics immigrants que han acabat construint el seu futur aquí, hagin renunciat o no a un imaginari sobre els orígens. Un imaginari que els proporcionaria l’estabilitat cultural i social que no han sabut o pogut trobar en el nou al país d’acollida. Però sense menystenir la consistència i la perdurabilitat aquest tipus d’adhesions als orígens, totes les dades redueixen aquest gruix de població a una molt petita proporció. Malgrat les moltes limitacions de la pregunta, totes les enquestes coincideixen a dir que els catalans que se senten només espanyols o més espanyols que catalans, en poc més de trenta anys, han passat del 40% a poc més del 6%. De manera que la meva primera objecció a l’argument de la fractura és que, finalment, trenta anys d’autonomia catalana sí que han facilitat una profunda transformació en les lògiques d’adhesió territorial i institucional. I, per tant, que no és significativa la gravetat d’una fractura prèvia en el sentiment actual de pertinença. Tanmateix, i sigui quina sigui la proporció del sentiment de pertinença a Catalunya i a Espanya, hi ha un argument cívic i democràtic que crec que s’imposa per damunt de totes aquestes especulacions. Suposem la hipòtesi d’un sentiment de pertinença nacional dividit al 50%. Algú m’hauria d’explicar per quina raó aquesta suposada fragmentació seria més perillosa en una Catalunya independent que no en una Catalunya dependent. Per poder sostenir que només en cas d’independència hi hauria risc de confrontació, caldria suposar que a la meitat de catalans amb sentiment espanyol de pertinença se’ls faria insuportable viure en un Estat català. I caldria pensar que la meitat amb sentiment de pertinença a Catalunya es resignarien a seguir vivint en un Estat espanyol. Aquest supòsit és, en primer lloc, insultant per a la consciència democràtica que hem de suposar dels primers, ja que se’ls presentaria com a uns intolerants. Alhora, significaria el menyspreu de la voluntat dels segons als quals se’ls imposaria un model polític no per decisió democràtica directa, sinó per raons d’una rigidesa constitucional, fruit d’unes condicions polítiques i socials molt diferents de les actuals. En resum: les preguntes que faig als que tant els afligeixen els riscos d’una fragmentació social són, primer, de qui i de què és responsabilitat que els models polítics anteriors no hagin resolt la suposada manca de cohesió que tant els preocupa. I, sobretot, en segon lloc, per què hauria de ser més preocupant aquesta falta de cohesió en un Catalunya espanyola que en una Catalunya independent. ¿Que potser és per falta de confiança en la capacitat de les futures institucions catalanes de seguir garantint els drets socials i democràtics a tots els seus ciutadans, amb independència dels orígens, com fins ara? Si fos aquest el cas, és a dir, si el problema fos la sospita que una Catalunya independent podria ser xenòfoba i poc considerada amb els que s’hi podrien sentir forasters, podríem aportar dos arguments definitius. Un de pes, assenyalant quines han estat les practiques històriques, que sovint han ratllat la xenofília. L’altre, fent una proposta de compromisos de bon veïnatge amb Espanya per tal de fer el més còmode possible a tothom l’assimilació del nou estatus d’independència. [email protected]
Posted on: Thu, 29 Aug 2013 07:09:18 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015