Dissabte a la nit al Camp Nou, la poesia va esdevenir eina de comunió i reflexió. Va tenir un paper rellevant equivalent en tot al que va tenir la música. La poesia, però, necessita silenci, tant, que potser els mitjans de comunicació no l’han sentida i per això no n’han dit res. I és una llàstima, perquè ells devien ser els únics que no van adonar-se que cada vegada que un actor ens llegia un poema, noranta mil persones —que està dit aviat— callaven respectuosament i es rendien a les paraules del poeta. Va ser emocionant, escoltar Verdaguer amb la veu de Lluís Soler. I la Montserrat Carulla vibrant amb la Campana de Sant Honorat de Josep Ma. de Sagarra. I conduïts per Núria Feliu recitàvem com una lletania El meu poble i jo. Des d’Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, voldríem reivindicar la literatura en general i la poesia en particular justament ara, quan el país es vol tossudament alçat. Ara, justament quan es posa tant l’èmfasi en la urgència econòmica de la independència. Ara, justament, ha calgut la poesia per prendre consciència que som una cultura viva, forta i plena de futur.
Posted on: Mon, 01 Jul 2013 11:59:30 +0000