La transició i la poesia mallorquina A començaments de 1996, - TopicsExpress



          

La transició i la poesia mallorquina A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció Poesia de Paper. La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de Sa Nostra. De seguida que lamic Díaz de Castro em demanà loriginal vaig pensar que lany començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina dun escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. Lany va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar doptimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que lany 1996. Vist en perspectiva històrica, madon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de lobra dun autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari. Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro lany 1996. Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari daquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà lany 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de Lobscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després dhaver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum. El poemari Lobscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït leditorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals shan enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim. Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, Blancor fervent el poeta escriu: Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ Shauria dit que el món era buit, / poblat únicament daquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia dalguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels. La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: Fou com si els mots caiguessin dins dun pou. Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a lautodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes dun sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que sentestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. Desgavell de disfresses germinant arreu, diu el poema de forma sintètica, resumint. En el poema que segueix a Blancor fervent, el que porta per títol La vida en la memòria, al final de poema, lautor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota lamplària de la derrota: ...talment un objecte que et colpís lull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.. El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: ...talment un objecte que et colpís l´ull.... Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després dhaver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant desquerra. Lobscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent 1983 i que edità lorganitzador del premi, lestimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a lany 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de lAteneu de Maó. Cercle clos va ser editat per lInstitut Menorquí dEstudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari Lobscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos. blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/253722
Posted on: Tue, 26 Nov 2013 12:16:12 +0000

Trending Topics



Recently Viewed Topics




© 2015