Aquest matí, veient el video d’aquest noiet, descalç, amb les cames i els peus curtits del sol, el fred, el vent i la misèria, he recordat un documental que vaig veure fa uns 10 anys i que em va impresionar. Aleshores els meus fills eren petits, si fa o no fa com el nenet que tant em va impactar: ple de mocs, glaçat, amb els peus fets malbé pel fred i el vent del desert de l’Afganistan, cada dia anava a buscar branques i herbes per ajudar a la miserable economia familiar. Els Cascos Blaus els hi donaven alguna cosa de menjar o sabates velles, que les rebien amb la major il.lusió. La imatge d’aquell nenet enmig del no res, sota el vent impertorbable, em va fer plorar molt. Encara ho recordo. Us passo un resum d’aquell documental: “El director de Descalços cap a Herat, Majid Majidi, va filmar aquesta pel•lícula durant dos viatges que va fer a loest de lAfganistan entre el 2001 i el 2002. Shi relata lexpedició que van emprendre molts afganesos cap a Herat, i a altres ciutats, per refugiar-se de latac de les bombes i dels efectes de la guerra. També queda de manifest com aquestes famílies continuen lluitant encara que ho hagin perdut gairebé tot. I com els nens segueixen tenint ganes de jugar i de divertir-se malgrat que en les seves vides hi prevalgui la misèria. Oblidats al camp de Maslakh (Slaughterhouse), 150.000 afganesos intenten sobreviure plantant cara a la gana, al fred, a la ràbia i a la desesperació. Tot i així, enmig daquesta desgràcia, lalegria, la bellesa i la música encara són vives. En la pel•lícula, que vol ser una oda a la vida, Majidi entrevista camperols, soldats, adolescents, dones i, sobretot, nens. Dells li interessa saber fins a quin punt la guerra els ha afectat psicològicament.”
Posted on: Sun, 03 Nov 2013 18:02:20 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015