Josep Maria de Sagarra (1894-1961) La campana de Sant Honorat (1714) Quan s’anava escolant nostra ciutat dins del setembre de la mala anyada, la campana de Sant Honorat, a dalt del campanar a cada estrebada movia el seu batall desesperat. I quan la llengua de la nostra gent anava renegada d’odi i de gana, quan s’esberlava el pit d’algun valent, la llengua de metall de la campana repicava i cridava a sometent. I quan el conseller de la ciutat alçava al cel l’espasa i la bandera, ja el llop amb la casaca de soldat i el lladre de la terra forastera ens ho deixava tot esmicolat, feia un so ronc com un grinyol de fera la campana de Sant Honorat. I després, quan vingué la mala nit i s’ensorrà per sempre aquell delit, i era nostra florida ciutadana cementiri, misèria i cos podrit, pell que tremola i llavi que demana, amb un plorar de ràbia i de despit plorava la campana. Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent féu despenjar aquella campana altiva, perquè havia tocat a sometent amb la veu una mica massa viva. La varen dur entre brases i carbons, somicant digué adéu a les germanes; i la van fondre sense més raons, i del metall en varen fer canons per ofegar la veu de les campanes. I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat des del setembre de la mala anyada, des del rei que escanyant la llibertat amb la mà va deixar-nos profanada la campana de Sant Honorat. Però poc es pensava el rei valent, amb tanta voluntat i amb tanta fúria, que campana que toca a sometent el foc no li fa injúria. Que si aixeca la forca i el punyal i l’ungla de les bèsties s’encomana, a la campana no li fa cap mal, perquè el so de la campana és immortal, i encara sona la campana. Encara sona; hi ha qui no la sent, qui té l’orella molt rasposa, qui l’aparta com un mal pensament, però encara repica a sometent nostra campana fosa. Vosaltres, gent de bona voluntat, catalans de tota hora, ¿no sentiu, caminant dins la ciutat, la campana de Sant Honorat? ¿No la sentiu com plora? Escolteu, escolteu quin so més fi —no és el cor que us enganya— tant si seguiu les mentes del camí com si palpeu el cor de la muntanya; tant si aneu amb la rella dins les mans, tant si el rem us fadiga i us aplana, si sou pobres, cridaires o bergants, fills de lluita, o de calma casolana, tant se val!, que si sou catalans hi ha alguna cosa que us farà germans: aquest so i aquest plor de la campana! La varen despenjar de vora el cel, encara més amunt ara repica; ni grapa de botxí ni foc cruel de mal no poden fer-n’hi gens ni mica. Canons i lleis i forques, això rai! Se’ns menjaran segons la seva gana, però ningú pot ofegar-nos mai la veu de la campana. Poema sobre la defensa de Barcelona l’Onze de Setembre de 1714. El va recitar Montserrat Carulla al Concert del Camp Nou del passat 29 de juny. Vegem-la i escoltem-la aquí, acompanyada al piano per Joan Martorell: youtube/watch?v=w0tDhDbCYsg#at=84
Posted on: Thu, 22 Aug 2013 07:40:37 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015