LA BOSSA DELS OUS (o: jo tampoc hi surto) Arran del darrer article de D. Sam Abrams al Punt-Avui (aquest que comparteixo), m’he adonat –vegeu amb quina alegria barrejo naps amb cols!-que sóc un negat per als acudits. Sempre, però, en recordo un, tot i que l’expliqui, perquè sóc pudorós, poques vegades. El poso per escrit, i aviat entendran per què. És aquest: resulta que tres valencians (lliureu-me de l’oportunisme, perquè no hi és) es trobaren, un diumenge com ara el d’avui, per a fer una paelleta al camp. Mentre feien el sofregit, un digué: en comptes de perdre el temps mirant com remeno, poseu-vos a filosofar! I plantejà el dilema: a veure qui em dirà què és lo més gran que ha fet Déu Nostro Senyor en lo món. I un respongué: lo més gran que ha fet Déu és lo sol, perquè sense sol, no podria créixer l’arrosset i este migdia no mos podríem fotre la paelleta... Que no, xeic!, digué l’altre: lo més gran que féu Nostro Senyor en lo món fou l’aigua: sense aigua, no haguéssim pogut inundar els arrossars i ara no mos podríem fotre la paelleta! Però el tercer reblà: lo més gran que feu Déu en lo món és la bossa dels ous (la funda dels collons, vaja): si els ous no tinguessin funda, mos los tindríem destar aguantant aixina, sempre, amb les dues mans, i no mos podríem fotre la paelleta! Doncs sí senyores i senyors, la saviesa popular és clarivident, reveladora: mentre uns busquen astres reis, la majoria sap que té el poder a les mans, al llapis, al paper, a la pantalla i a la xarxa. Deixem-nos, doncs, de crítics que ningú, mai, s’ha pres realment de forma, diguem-ne, absolutament seriosa. I deixem-nos d’astres que no sabem a qui il·luminen. I d’aigües que abeuren segons quins territoris i deixen eixorques altres parcel·les. Sumem i no dividim: aguantem-nos els ous amb les dues mans, collons!; o amb quatre, o amb totes les que calguin. Que una samfaina inconnexa, parcial –i poc meditada, vull creure- de noms, mai representi la fecunda diversitat, el calidoscopi, el sabor exquisit i complexíssim de la poesia catalana actual. Amb la boqueta menuda –menudíssima, em podeu ben creure- de qui no surt a la seva llista, goso dir que el senyor Abrams s’ha equivocat, en el seu darrer article: sota un títol d’antologia, sota un paraigües de dogma, de llei; sota la pàtina d’una pretesa primera pedra fundacional, ha etzibat una opinió personal (respectabilíssima, no ho nego) sobre la poesia catalana actual que està ben lluny de les seves potencialitats intel·lectuals i, sobretot, del que pot transmetre un article d’una sola pàgina en un diari. Sam: ni el sol ni l’aigua són lo més gran que ha fet Nostro Senyor en lo món. La raó de tot plegat és més avall, a les mans de molts creadors, al carrer, a les petites editorials, als recitals, als festivals –tot plegat, sovint sense subvenció pública i totalment independents, com la poesia-, als blocs, als premis literaris que encara són nets... La raó de l’extraordinària vitalitat de la poesia catalana actual és allà on no s’hi acosta qui té por de –feliçment, crec jo- contaminar-se. Aquests són els qui aguanten i posen de relleu la formosa turgència dels nostres ous poètics. Doncs això: abans de pontificar, visquin, si us plau. Abans d’alçar-se com a popes, com a profetes, llegeixin-s’ho tot, si us plau, que és la seva feina i per això els paguem l’opinió. I ho dic tot esperant que arribin els qui sàpiguen, de debò, pontificar. Críticament. Crí-ti-ca-ment. In-de-pen-dent-ment. És una feina difícil, però traguem-ne partida, de ser sapiens-sapiens: tot vigilant que no se’ns aferri la paella, posem-nos seriosament a filosofar.
Posted on: Sun, 10 Nov 2013 16:24:46 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015