Val la pena lluitar: David contra Goliat pagina66 - 13 septiembre 2013 | en Megáfono, Opinión, Participa Article d’opinió de Beatriu Tudela Esteve, membre de la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència de l’Alcoià-Comtat. El meu fill Sergi és un xiquet amb una discapacitat del 80%, patix una malaltia rara anomenada Síndrome d’Ondine o de Hipoventilació Central Congènita a més de TEA (trastorn d’espectre autista) . Vam sol·licitar la prestació de cuidador familiar que li corresponia en la Llei de Dependència l’any 2007. Esta ajuda no va ser efectiva fins a 26 mesos després, l’any 2009. Entre tant vam conéixer altres casos semblants i ens vam unir a la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència de l’Alcoià-Comtat veient que la Conselleria de Benestar Social no tenia cap intenció de complir la dita llei. Amb ells hem participat en manifestacions, concentracions, reunions amb polítics, síndic de greuges, … Allí ens van recomanar interposar recurs d’alçada sol·licitant la retroactivitat que ens van denegar argumentant que no quedava provat que estiguera sent atés en el moment de la sol·licitud. Només comentar que Sergi va passar els seus dos primers anys de vida en la UCIP de l’Hospital “La Fe” de València. Ha de dormir sempre connectat a un respirador, no parla, no sap menjar sol, no controla esfínters… Açò va ser el que realment ens va motivar a interposar el contenciós administratiu contra la Conselleria de Benestar Social. Hui podem dir amb gran alegria que hem guanyat una batalla més, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha dictat una nova sentència condemnant-li a reconéixer la retroactivitat per a Sergi. No direm que no ens importa la quantitat econòmica que açò suposa però, com ja van dir els pioners Carme i Hipólit en la sentència que reconeixia al seu fill Pau la retroactivitat l’any 2010 (pareix que va ser ahir) , la victòria moral no ens la lleva ningú. Sobretot tenint en compte que parlem d’un xiquet que necessita atenció les 24 hores del dia. Han sigut tres anys de viatges a València a signar papers, diners gastats en advocats i la impotència de veure com passava el temps sabent que teniem raó. Veiem com poc a poc es desmatella una llei en la qual teníem posades tantes esperances. Afrontem el futur del nostre fill amb la incertesa de saber que tot pel que estem lluitant potser no existisca. Seguirem en la bretxa mentre ens queden forces però ens sembla molt injust haver de llevar-li temps al nostre fill per a dedicar-ho a barallar per el que ens correspon per llei.
Posted on: Mon, 16 Sep 2013 10:07:36 +0000